Una maduixa a 400 euros i melons a 200: el luxe de la fruita al Japó

Una maduixa a 400 euros, mangos i melons a 200, o pomes a 14 són alguns dels capricis que poden trobar-se a les "boutiques" de fruita al Japó, país on aquest aliment es considera més un objecte de desig que una font de nutrients.

Els impecables aparadors i vitrines de la fruiteria Sembikiya, situada en la planta baixa de la luxosa torre Nihonbashi Mitsui, protegeixen aquests exclusius productes, que no estan a l’abast de totes les butxaques. "Busquem les millors fruites del Japó i de tot el món per vendre-les", afirma orgullós Ushio Oshima, responsable de la divisió de planificació i desenvolupament de Sembikiya, mentre sosté la joia de la corona -i peça més cara-, un petit "musk melon" o meló cantalupo de 27.000 iens (uns 232 euros).

Oshima pertany a la sisena generació de fruiters de Sembikiya, fundada el 1834 pel seu avantpassat, un samurai, i que va passar de vendre fruita barata a Tòquio a expandir-se per tot el país i convertir-se en la proveïdora de fruita de luxe més important del Japó. Cap dels trenta empleats de la botiga principal de Sembikiya no passa un minut de braços plegats.

Amb música clàssica de fons, alguns dependents reben clients, d’altres col·loquen fruites en malles de protecció -no sense abans afegir un colorit paper de seda-, o revisen que les ja situades en els expositors llueixin perfectes, sense cap marca o cop.

"Els japonesos són minuciosos i es preocupen per l’aspecte exterior (...) i per això surt car", defensa Oshima.

Sembikiya, que ostenta el títol de fruiteria més antiga del Japó, és tan sols un exemple que prova la importància de la fruita de luxe al país del sol naixent.

Fins a 36.000 iens (300 euros) per un gra raïm, o 1,1 milions de iens (9.210 euros) per carràs s’han arribat a pagar per la varietat "Ruby roman", que es conrea únicament a la prefectura d’Ishikawa (oest del Japó) i que s’ha convertit en poc temps en la més cara del món. Aquesta varietat, produïda des del 2008, genera únicament 2.400 carrassos a l’any: el més "assequibles" poden comprar-se per uns 100.000 iens (840 euros).

La maduixa "Bijin Hime" ("bonica princesa" en català) és similar en mida a una pilota de tennis, encara que les seues dimensions no són l’únic que freguen l’impossible: per assaborir una unitat s’han de desemborsar uns exorbitants 50.000 iens (420 euros).

La producció de fruita és molt selecta al Japó, a causa que la seua particular orografia -en la qual predominen les muntanyes i la costa- permet que només un 15 per cent de la seua superfície total estigui conreada.

A més, al país asiàtic, on plou amb abundància i hi ha múltiples verdures i plantes comestibles d’on es poden obtenir nutrients i vitamines, la fruita mai no ha estat considerada un "aliment essencial", explica Shigeyuki Sasaki, investigador del grup Takasago, un dels líders mundials en sabors i aromes. "La fruita sempre s’ha considerat un article de luxe, un article per a regal", va escriure Sasaki en una investigació de Takasago.

La fruita abandona el seu paper com a aliment i es converteix en regal estrella, especialment en dos moments especials -a l’estiu i a final d’any-, triats pels japonesos per expressar gratitud a la gent que els envolta.

No tot és fruita de "luxe" al Japó, però el baix consum diari de fruita -el Ministeri nipó d’agricultura afirma que el consum per persona al país és la meitat del de la Unió Europea- fa que els preus, en qualsevol cas, sorprenguin molts dels estrangers que visiten el país.

I és que no fa falta perdre’s en una d’aquestes "joieries" de fruites per sorprendre’s; n’hi ha prou amb atansar-se a qualsevol supermercat per veure melons a 3.000 iens (25 euros) o mangos a 5.000 iens (42 euros).