La ramaderia intensiva, en el punt de mira

“Macrogranja no és un terme definit i és subjectiu en funció de qui l’utilitzi.” Així ho afirma la directora general d’Agricultura i Ramaderia de la Generalitat, Elisenda Guillaumes, al preguntar-li per la polèmica generada. A més, explica que la contraposició de ramaderia intensiva davant l’extensiva no té per què tenir res a veure amb la mida. Expressat d’una altra forma, una granja pot tenir pocs animals criats amb pinso i veure superada en capacitat per una altra que alimenti els seus amb pastures.

En aquesta línia, recorda l’existència de registres de les granges, normatives i controls per minimitzar el seu impacte ambiental, que el tenen. Però en aquest punt torna a puntualitzar que és molt inferior a altres activitats, ja que representa entre el 8 i l’11% de l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle.En el cas de la contaminació per nitrats, en 130 municipis de Lleida hi ha una moratòria de construcció i ampliació de granges porcines situades en zones vulnerables per excés de nitrats a les seues aigües. Aquest tipus de mesures amb estrictes normatives sobre el tractament i aplicació de purins, polèmiques entre ramaders i agricultors pels seus costos i restriccions, s’han traduït que ni Lleida ni Catalunya estiguin avui sota la lupa de la Unió Europea sobre la contaminació per purins que sí que es repeteix en altres zones de l’Estat.

En aquest context, les organitzacions agràries Unió de Pagesos, JARC i Asaja denuncien una campanya que qualifiquen d’assetjament als ramaders amb acusacions que consideren injustes per persones que desconeixen el sector.

Un dard dirigit a un ministre de Consum, Alberto Garzón, que ha aconseguit estar en el primer pla de la polèmica quan va parlar de macrogranges que “contaminen el sòl, contaminen l’aigua i després exporten carn de pitjor qualitat d’animals maltractats”, i va qualificar de “mediambientalment sostenible” la ramaderia extensiva. A més ho va fer en una entrevista en un mitjà internacional, The Guardian. Els ramaders i també la indústria càrnia consideren que es tracta d’un capítol més d’una campanya de criminalització del sector de la proteïna animal.

Entre la criminalització i la defensa ‘verda’

La polèmica entre els sectors productors i els ambientalistes s’enverina al mateix ritme que els ramaders se senten criminalitzats, mentre que les organitzacions ecologistes apressen a un canvi de sistema de producció i consum d’aliments. Un caldo de cultiu que ha generat la reacció a la polèmica de les macrogranges.

Josep Carrera, Vila-sana: "El benestar de les aus és la prioritat"

Josep Carrera és el gerent de Casa Nilo, que compta amb tres granges amb fins a 120.000 gallines productores d’ous embrionats per covar. Cada nucli té una capacitat de 40.000 aus, 12.000 galls i ocupa un total de dotze persones, quatre per cada nucli. Estan ubicades als Alamús i Vila-sana i una d’última al municipi d’Arbeca que es va inaugurar l’estiu passat i està dotada de les últimes tècniques per garantir el benestar dels animals, criats a terra.“Es crien en una atmosfera controlada, amb una temperatura d’entre 23 i 24 graus a l’hivern i un màxim de 26 a l’estiu. Gairebé com si fossin en una oficina.

Tenir aquest tipus de granges grans et permet garantir no només la qualitat de vida de les aus, sinó també la seua eficàcia.” “En una granja de mil o dos mil gallines és impossible posar aire condicionat i que surti rendible. I que els animals estiguin bé és també molt important, perquè tot el que els dones, després t’ho tornen multiplicat. Això es pot extrapolar a tot tipus de granges: com més modernes i equipades, millor viurà l’animal i millor serà la carn”, remarca CarreraAmb tot, matisa que “cal tenir en compte que no totes les carns poden procedir de vaques a què els fan massatges diàriament.

Tant de bo poguéssim, però és impossible. Però les granges d’avui dia no tenen res a veure amb les d’abans. Abans havíem d’agafar els ous a mà i ara està tot mecanitzat i amb mil garanties sanitàries per evitar virus com el de la grip aviària”.

“I l’Administració no t’ho posa fàcil perquè puguis obrir una granja, has de passar per molts departaments, però jo ho veig bé, perquè així s’asseguren que és tot perfecte. I si no ho està, no et donen el permís. Se segueix les normes al peu de la lletra”, defensa Josep Carrera.Lleida és una potència productora de gallines i pollastres, amb 1.047 granges, segons les dades oficials del desembre del 2020.

Les estadístiques reflecteixen que només 45 d’aquestes explotacions tenen places per a 14,3 milions d’animals. El segon grup de granges per mida reuneix 444 explotacions i 14,9 milions de places.

Joan Barbé Betriu, Montferrer i Castellbò: "Les vaques no són màquines de produir llet"

Joan Barbé Betriu és propietari d’Ecofranch, explotació de tradició familiar que produeix llet plenament ecològica des de finals del 2017 de vaques de la raça Brown Swiss, molt apreciada per la qualitat de la seua llet i utilitzada sobretot per ser transformada en derivats lactis.

El ramader se sent “destrossat” per la societat, de la qual opina que “en general no és coneixedora i associa que les granges són perjudicials i és un gran error”.Opina que els animals “són bàsics en la quantitat i la mesura que el terreny i el medi accepti”. “En una hectàrea no hi pot haver cinquanta vaques, aquestes han de pasturar i han de menjar el farratge al més sencer possible, sense triturar-lo ni preparar-les perquè assimilin l’aliment al més ràpid possible i incrementar així la producció de la llet” perquè “les vaques no són màquines ni números, són animals”. “El que està succeint és una aberració” i “està arruïnant el teixit social” ja que l’existència d’una macrogranja priva la implantació d’“entre vint i trenta petites explotacions”, critica.

“Una macrogranja significa capital i no tot es basa en els números, necessitem sostenibilitat”, lamenta Barbé. Creu que la crisi de la Covid ha afavorit que l’interès pel producte ecològic creixi encara més lentament del que ja estava creixent. “La població està conscienciada i prioritza la salut però el poder adquisitiu limita també que alguns facin el canvi”, afegeix.

L’aposta de futur s’ha de centrar en la sostenibilitat, a produir sense minvar al medi ambient i sense explotar-lo, conclou.Ecofranch compta amb prop de noranta caps, que produeixen una mitjana de 1.000 litres diaris de llet “a mida” per a sis formatgers artesans i dos obradors de producte lacti fresc catalans.