'Art brut', l'art com a teràpia

La primera novel·la de Raquel Picolo, escriptora natural de Cerbi (Pallars Sobirà), té tant de literatura com de teràpia i és que Art brut parla de l’art com a recurs de vida, especialment en persones amb un diagnòstic psiquiàtric.

Doctora en Biologia, va iniciar la seua activitat laboral com a professora universitària i editora de llibres científics, però la literatura, que havia estat sempre la seua passió, es va creuar en el seu camí quan va decidir cursar un màster de guió audiovisual i, a partir d’aquell moment, va prendre la determinació de dedicar-se per complet al món de l’escriptura. Des de fa vint anys organitza i imparteix tallers d’escriptura creativa i condueix clubs de lectura, com els que s’imparteixen al CAN de Farrera.

Tenir una depressió endògena i ser una persona altament sensible i vulnerable, tal com afirma Raquel Picolo, li han ensenyat molt d’aquesta malaltia. “Una de les coses que he après és la grandesa de l’art, sempre, i més per a persones amb un diagnòstic de salut mental. Jo em vaig refugiar en l’escriptura, que per a mi ha estat terapèutica.” Art brut és el nom de les creacions que fan malalts que resideixen en centres de salut mental, com per exemple Vincent van Gogh. Aquesta novel· la naix d’una experiència pròpia en l’àmbit de la salut mental, que ha transformat en ficció per poder narrar-la amb més llibertat i fer-la més universal. Raquel Picolo ha volgut aportar el seu gra de sorra en la visibilització i la desestigmatització, cosa que ha estat el seu objectiu des del primer dia i durant tot el procés d’escriptura.

L’autora s’ha basat en la seua experiència personal per escriure Art brut, ja que als vint-i-cinc anys va tenir una crisi depressiva mentre estava treballant en la seua tesi doctoral sobre Ecologia Terrestre, “no entenia res, tampoc tenia ganes de fer res, només em volia morir, descansar. Em van diagnosticar una depressió endògena, i crec que no exagero si dic que el tractament em va salvar literalment la vida”, manifesta Picolo.

" El cas és que jo desconeixia què era una depressió, una paraula que s’ha banalitzat i que sovint tots tenim a la boca sense saber que són paraules majors, no sabia ni que es podia tractar ni que es podia cuidar; tampoc ho sabia el meu entorn de llicenciats i doctors, ni la meua família. No sabíem res. En general, l’únic que s’esperava d’una persona que tenia un trastorn psiquiàtric era que es comportés normal com més aviat millor. I desgraciadament, després de trenta anys, socialment les coses han canviat molt menys del que seria desitjable”, conclou.

El llibre està escrit en forma de dietari que una mare escriu al seu fill, ingressat en un centre de desintoxicació. La novel· la inclou fragments d’un text d’autoficció que l’autora havia escrit de jove, quan ella també va haver d’ingressar en un centre psiquiàtric.

Picolo, que actualment resideix a Vilassar de Mar, ha publicat anteriorment dos recopilacions de contes, La nit als armaris i Cròniques de Kaneai i és autora del guió del documental Camí d’Àrreu.    

MENTORA        

L’àvia materna, lectora de novel·les d’amor en francès i oradora original, la seua primera influència.

CONTES

Les Valls d’Àneu sempre són presents a l’obra de l’autora

Les Valls d’Àneu i Cerbi, el poble on va nàixer a començaments dels anys seixanta, són el particular Macondo de Raquel Picolo. Les llegendes, la vida i la naturalesa d’aquest entorn protagonitzen les dos recopilacions de contes que té publicats.

A La nit als armaris, l’autora narra “la història d’una generació que va sortir de la muntanya oral per acabar a la ciutat escrita”, segons comenta al seu blog https://raquelpicolo.net/, mentre que a Cròniques de Kaneai “torno als escenaris de la meua infància per narrar una sèrie de contes de gènere fantàstic”, assegura. “Adoro els contes, però també escric textos autobiogràfics, d’autoficció, novel·les i assajos entorn de la lectura i l’escriptura”, conclou.