Es compliran 75 anys de 'La mies es mucha', la primera pel·lícula rodada en territori lleidatà

Es compliran els 75 anys de rodatge de la primera pel·lícula filmada en territori lleidatà. Es tracta de La mies es mucha, vista ara, un discret títol però que serveix per entendre com era el cine del nacionalcatolicisme imperant en els anys de postguerra. Amb el bisbat de Màlaga exercint de productor (les escenes selvàtiques es van rodar al jardí botànic de La Concepción a la capital malaguenya) i encarregant el guió a Vicente Escribá sobre una paràbola dels Evangelis (Sant Lluc 10, 1-12), La mies es mucha es va posar en mans del director José Luis Sáenz de Heredia (1911-1992), un dels favorits del règim franquista amb títols tan significatius com Raza (1941) o Franco, ese hombre (1964), però, alhora, bon cineasta amb pel·lícules com Mariona Rebull (1947), Historias de la radio (1955) o Los gallos de la madrugada (1971).

El cas és que Alós d’Isil es va transformar en la província hindú de Katinga, a la qual acudeix un voluntariós i abnegat missioner (Fernando Fernán Gómez) per evangelitzar els nadius, que alhora són explotats per un negrer sense escrúpols, al qual aconseguirà derrotar, no sense una infinitat de penalitats, gràcies a la fe, que en aquest cas mou muntanyes i consciències, aconseguint, a més, avenir-se amb els repre· sentants de l’església anglicana –en realitat els problemes eren idèntics per a uns i altres– perquè convé recordar que en aquella època l’Índia era una colònia de l’imperi britànic.

Dins de l’ampli repartiment amb noms tan significatius del cine espanyol de l’època com Enrique Guitart, Rafael Romero Marchent –que acabaria sent director–, Julia Caba Alba, Fernando Sancho, Alberto Romea o Rafael Bardem, apareix una joveníssima actriu, en un dels seus primers papers, anomenada Sara Montiel, que atès els seus trets, dona vida a una hindú que acabarà abraçant la fe en Crist.

PREMI

La pel·lícula, convenientment publicitada –es van fer versions per al cine italià i alemany– va tenir un notable èxit de taquilla i va ser premiada aquell any pel Sindicat Nacional de l’Espectacle, cosa que no va sorprendre gaire perquè el guardó servia per promocionar a la ideologia religiosa conservadora imperant en aquells anys i que destacava així el cine més complaent amb la causa franquista. Després de La mies es mucha, Lleida no tornaria a acollir un rodatge fins a sis anys després amb La Pecadora (Ignacio F. Iquino, 1954) filmada a la capital de la Segarra

De ‘La mies es mucha’, una llarga llista de títols fins a ‘Alcarràs’

Si La mies es mucha va ser la primera i Alcarràs (2022) de les últimes, dir que Lleida és plató de cine no és una exageració, ja que més d’un centenar de pel·lícules s’han rodat a Lleida ciutat i les se· ues comarques. Recordem títols com La pecadora (1954) a Cervera, La fiel infantería (1959) a Lleida; Verd madur (1960), el primer film que va poder veure’s en català durant el franquisme; Los Tarantos (1963), nominada a l’Oscar; Las cartas de Alou (1990) a Alcarràs, Guerreros (2002) a les Valls d’Àneu, Segon origen (2014) a Lleida i l’estany d’Ivars i Vila-sana, o Las niñas (2020) a Gimenells.