L'anís més infernal de tots

El 1885, quan els executius publicitaris d’ara eren una utopia i el magnificat brainstorming (pluja d’idees) no figurava en cap manual de cap agència, un visionari empresari lleidatà, Miguel Serra, va tenir una brillantíssima idea per als seus aiguardents que confeccionava en un antic molí d’oli i un magatzem d’ametlles a la Bordeta. Si tota la competència elogiava la bondat dels seus productes, ell va pensar que per obrir mercat l’ideal seria anunciar el contrari. I així va nàixer la contrapublicitat del seu producte estrella, l’Anís Infernal, en els seus vessants dolç i sec, amb botella de vidre, d’allò més treballada, i amb etiquetes en roig amb la figura d’un dimoni, de color roig, envoltat de flames i amb la botella a la mà. Amb els anys, grans dissenyadors com Enric Crous posarien el seu segell a les etiquetes.

Però la clau van ser els seus inequívocs missatges: “El pitjor del món”, “elaborat amb els pitjors vins del Priorat”, “altament no és recomanable”, “ataca seriosament la salut: no és digestiu i danya el fetge”, “injuriat per tots els especialistes del món”. Però la cosa va agradar. Des de la Bordeta es venia a l’Argentina, l’Uruguai, Veneçuela, Cuba i a França, on no només va superar la injuriada absenta, sinó que va arribar a publicitar-se a la Torre Eiffel mateixa, en els anys vint, després de la Gran Guerra.

De fet, a mig món, si no demanaves una copa, o dos, de l’Anís Infernal és que no eres ningú ni estaves a l’última. La marca va passar, després de la desaparició de Serra, per diferents mans: un rumbós empresari d’Artesa de Segre (amb trist final a la Guerra Civil); els germans Vidal, que van traslladar la fàbrica a l’avinguda de les Garrigues als anys cinquanta; Ricard Costa, que va afegir la venda a granel als seus licors, i als actuals propietaris, que encara la tenen registrada a Manresa, tot i que la seua popularitat, que no el seu record, és ja inexistent.