De quan no es podia sentir García a Lleida

Demà s’estrena a Movistar+ Supergarcía, el documental dramatitzat en tres entregues que recull la trajectòria professional de José María García (Madrid, 1943), el més popular dels periodistes esportius de la història d’aquest país amb el seu pas per la Cadena SER (la secció esportiva a Hora 25, al llindar de la mitjanit, va ser tota una fita mediàtica), Antena 3 Radio, Cope i Onda Cero.

Tanmateix, durant la seua etapa a Antena 3, que després es transformaria en la cadena televisiva que encara segueix, es va produir una circumstància sorprenent: entre 1984 i 1992 (que va abandonar l’emissora d’Antonio Asensio) el seu Supergarcía, d’audiència milionària, no es podia escoltar a les comarques lleidatanes, perquè resultava impossible sintonitzar la freqüència fins que a mitjans de la lliga 92-93, Antena 3 va obrir delegació a Lleida, a Doctor Fleming. I això que a la 88-89 Lleida va comptar amb dos equips a Segona, la Unió Esportiva i el Mollerussa.

Recollint el testimoni que després va passar a Pito Martínez, vaig ser la veu de José María García al Camp d’Esports durant les temporades 90-91, 91-92, i la part inicial de la 92-93 amb Mané a la banqueta i un equipàs en el qual destacava, a la 91-92, el càntabre José Emilio Amavisca, pel qual García tenia especial debilitat, com a figura del “simpàtic equip català” com es dignava a dir-li.

Rigorós i meticulós professional, ens feia estar a la cabina de retransmissions una hora i mitja abans del començament del partit per provar el so, i més d’una vegada vaig abandonar el Camp d’Esports a les fosques esperant poder emetre el resum. I en aquells dos anys només em va caure un bronca de García a l’escapar-se’m una vegada un Lleida, que defensaria poc després, en lloc del Lérida a l’ús