SEGRE

50 anys d'un gran ascens

El 6 de març del 1973 el Medina Lérida aconseguia entrar a l’elit del bàsquet femení espanyol || L’equip va acabar renunciant a la categoria per motius econòmics a la 77-78

Una de les formacions habituals del Medina Lérida amb la seua delegada, els germans Rexach i una plantilla totalment lleidatana

50 anys d'un gran ascensFONS GÓMEZ VIDAL

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Ara trobem que és molt normal que un equip com el Cadí la Seu acumuli temporades com a representant lleidatà en la màxima categoria del bàsquet femení, però convé recordar que ara es compleixen 50 anys des que un altre equip de Lleida, el Medina Lérida – el topònim encara no estava normalitzat en aquell temps– aconseguia l’ascens a la Divisió d’Honor recollint el protagonisme que, fins aleshores, ostentava el Club Bàsquet Cervera, que va vorejar la proesa en diverses ocasions sense arribar a aconseguir-ho. El Medina va nàixer als anys seixanta com a Medina-Magisterio i dins de la Secció Femenina, aprofitant l’inesgotable planter sorgit d’una exitosa iniciativa per fomentar la base, coneguda com a minibàsquet.

L’equip, entrenat pels germans Jordi i José María Rexach, era cent per cent lleidatà i es va mantenir en actiu durant moltes temporades, amb la qual cosa es va aconseguir un plus de motivació, i més quan, a començaments dels 70, es va conquerir el campionat d’Europa infantil de la FISEC disputat a Holanda. Va ser la consagració per a un grup de jugadores que tocarien el cel, després de dos intents fallits, a la campanya 72-73, i que, després d’una brillant fase regular, aconseguirien l’ascens en una final a quatre disputada a Lleida al pavelló d’Antorxa, als Camps Elisis, superant en semifinals el Medina Coruña (53-46) i, en la finalíssima, el PEM de Barcelona per un ajustat 61-60 que va fer esclatar d’alegria els aficionats que van atapeir el recinte esportiu.

Les heroïnes d’aquell dia van ser Montse Abella, Pepa Calvet, Cristina Guasch, Merche Cadens, Pili Rubín de Celis, Sunsi Abella, Pau Izco, Bonjoch i Montse Sáez. Els 19 punts de Rubín de Celis i els 18 de Guasch van resultar decisius. L’equip lleidatà va tenir problemes en la temporada del seu debut, la 73-74, quan va haver de disputar la promoció de permanència davant de rivals de molta més experiència com el CREF de Madrid, l’etern campió, o el Celta de Vigo.

En la 74-75 va acabar en vuitena posició i en la 75-76, la seua millor classificació, setena. Després de la 76-77, en la qual va finalitzar desè, el Medina ja va renunciar a la Divisió d’Honor i no va començar la 77-78. Problemes econòmics (després de la mort de Franco la Secció Femenina va deixar de finançar l’equip) i també l’envelliment de la plantilla van ser la causa de l’adeu, encara que l’equip va continuar competint, fins a la seua desaparició definitiva, a les lligues provincials.

A més de l’alt nivell de l’equip –Pepa Calvet va ser internacional absoluta després de fitxar pel Celta de Vigo, localitat en la qual continua residint–, val a destacar la comunicació entre jugadores i el públic que atapeïa les velles grades del pavelló, convertint-lo en una autèntica olla a pressió (els aficionats omplien pots de ColaCao amb pedres per fer pujar els decibels a la pista). Guanyar a Lleida era una tasca pràcticament impossible per a la majoria de les rivals.

Recepció al Medina després de ser campió d'Europa infantil

50 anys d'un gran ascensFONS GóMEZ VIDAL

Pili Rubín de Celis, l'estrella d'un gran equip.

50 anys d'un gran ascensFONS GÓMEZ VIDAL

tracking