El pont Nou en fa cinquanta

Lleida ho havia reivindicat des de feia anys però fins al 7 de juliol del 1973 no es va fer realitat el pont Nou sobre el riu Segre, a l’altura dels instituts (bé, llavors només n’hi havia un!) que servia per descongestionar la Nacional II entre Barcelona i Madrid, sobretot en època vacacional i de ponts, que col·lapsava la ciutat per l’únic accés possible a la ciutat, per l’actual avinguda Tarradellas, a través del pont Vell i Blondel en direcció a Saragossa. El govern franquista ja ho havia anunciat el 1970 però el projecte no va veure la llum fins a tres anys després.

En una entrevista amb motiu de l’entrada al 1971, el llavors alcalde Juan Casimiro de Sangenís Corrià reivindicava per a Lleida, a més del pont Nou, una estació d’autobusos, un pavelló poliesportiu, una piscina coberta, un nou institut, un parador de turisme i l’autopista per connectar amb Barcelona a més d’una línia fèrria fins a França. Ja veuen que aquests desitjos tardarien anys a complir-se i el tema de l’autopista, el 1975, va afavorir la primera gran vaga de la construcció a Lleida recolzada per la Unió Territorial de Treballadors (UTT) dirigida per Saturnino Vicente Díaz.

Les obres del nou pont –ara mateix Lleida ja en té sis i cinc passarel·les– van ser adjudicades a l’empresa lleidatana Sorigué Zamorano SA amb un pressupost de 120 milions de pessetes. El pont, de 3.815 metres, més 2.050 de variant va necessitar el moviment de 300.000 metres cúbics de terra, 10.000 de formigó, 720 tones d’acer i 27.000 de barreges asfàltiques.

Amb la pompa habitual en aquests casos, la cinta va ser tallada pel llavors ministre d’Obres Públiques Gonzalo Fernández de la Mora acompanyat de l’alcalde Sangenís, el governador civil, Aparicio Calvo Rubio, i el president de la Diputació, José María Razquin. La seua frase, als periodistes, ja és història: “Mi visita ha sido rápida, sí, pero mi preocupación por Lérida es diaria.”