L'altra pel·lícula de Maria Sans

L’asseveració popular de “va tenir una vida de pel·lícula” s’ajusta com anell al dit a la de Maria Sans, i a més per partida doble. Si fa tres setmanes (vegeu SEGRE del 3 de setembre) explicàvem com la jove, nascuda a Arbeca el 1920 i morta a Mataró el 2012, va inspirar a Ernest Hemingway el personatge de Maria de la seua novel·la Per qui toquen les campanes, interpretada al cine per Ingrid Bergman; un altre passatge de la seua vida fins i tot sent anterior, també va ser relatat per l’escriptor nord-americà, molts anys abans, a 'Un adeu a les armes', publicada el 1929 i que explicava la història d’amor, sense final feliç, entre una infermera i un conductor d’ambulàncies ambientada en un hospital italià durant la Primera Guerra Mundial. Maria Sans, que es va traslladar als sis anys d’edat des de la seua Arbeca natal fins a Mataró, on va residir tota la vida, sempre va ser una republicana convençuda.

Als 16 anys ja militava a les Joventuts del PSUC i als 18 va abandonar la feina per presentar-se com a infermera voluntària a l’Hospital de Mataró, on acudien els brigadistes internacionals ferits al front. Va treballar-hi durant l’any 1938 i allà va ser on va conèixer Ernest Hemingway, que cobria com a periodista la Guerra Civil Espanyola per a una agència de notícies internacional, que havia acudit al centre hospitalari per visitar un amic ferit a la batalla de l’Ebre.

SENSE FINAL FELIÇ

Però durant aquest temps la Maria va acabar enamorant-se de Stig Berggren, un brigadista suec que feia de conductor d’ambulàncies. Tanmateix el seu romanç va durar pocs mesos. La caiguda de Barcelona i la dissolució de les Brigades Internacionals, que lluitaven al bàndol republicà, va provocar que Maria i Stig se separessin i ja no es tornessin a veure, encara que mai es van oblidar. La periodista Kerstin Ekstöm va escriure la seua història en un reportatge als anys 90 i va aconseguir localitzar i fotografiar els dos protagonistes. La novel·la Un adeu a les armes, que tantes similituds guarda amb la relació, encara que posterior, entre Maria Sans i Stig Berggren va ser portada al cine en dos ocasions.

La primera, i probablement la més popular, el 1932 dirigida per Frank Borzage i ubicada en un hospital militar a Itàlia durant la Primera Guerra Mundial, en la qual un periodista nord-americà, reconvertit en conductor d’ambulàncies, paper encarnat per Gary Cooper, s’enamora d’una infermera britànica voluntària, personatge a qui va donar vida l’actriu Helen Hayes. La pel·lícula va rebre dos Oscars, el de millor fotografia i el de millor so. La segona adaptació va tardar vint-i-cinc anys a arribar, concretament el 1957, i va ser dirigida per George Cukor. L’acció se centra també durant la Gran Guerra, concretament el 1917, en la qual un periodista americà, abans que el seu país entri en la guerra, s’allista voluntari al cos d’ambulàncies per enamorar-se d’una infermera, papers que van encarnar Rock Hudson i Jennifer Jones.