FUTBOL UE LLEIDA
Amigó, el porter golejador
El porter va aconseguir a la campanya 82-83 ser el segon màxim golejador de la UE Lleida
com a responsable del llançament de penals || En la temporada 86-87 va aconseguir l’ascens a Segona
Amigó, en una foto d’un reportatge publicat a SEGRE.
La ja desapareguda Unió Esportiva Lleida com l’actual Lleida Esportiu poden presumir d’haver comptat sempre amb grans porters a la seua plantilla. Vicente Amigó (Silla, 1954) va ser un jugador carismàtic i un dels més estimats per l’afició. Va arribar al club el 1982, procedent del Sabadell, i s'hi va quedar fins a la temporada 87-88 després d’haver aconseguit l’ascens a Segoona en l’anterior.
No obstant, el més sorprenent és que l’any del seu debut a l’equip a Segona B, amb Roberto Álvarez com a entrenador va aconseguir acabar la Lliga, a més d’haver jugat els 38 partits del campionat (3.420 minuts) com el segon màxim golejador del Lleida, amb sis gols, només superat pels dotze del davanter Lozano.
La raó d’aquest rècord difícilment superable en el futbol espanyol és que era el responsable de llançar els penals que els àrbitres assenyalaven a l’equip rival. Amigó recorda com es va produir el fet. “En acabar els entrenaments ens quedàvem els porters i els davanters per assajar els llançaments. Vaig demanar permís i en vaig col·locar tres per l’escaire de manera consecutiva. A Roberto li va encantar i em va nomenar el llançador oficial”.
Vicente Amigó, una estrella en el Lleida dels anys 80.
Amigó en va marcar sis de manera consecutiva a San Mamés davant del Bilbao At (primera derrota del líder imbatut); El Sadar davant de l’Osasuna Promesas; Segalar davant del Binéfar; i ja al Camp d’Esports davant de Logronyo, Erandio i Racing de Ferrol. La ratxa es va truncar a El Alcoraz davant de l’Osca. “El vaig transformar però l’àrbitre va manar repetir-ho i Garde, el seu porter, me'l va aturar. Vaig ser al rebuig i va tornar a fer-me penal però el col·legiat no el va xiular. Després en vaig fallar un altre davant del Barakaldo i ja ho vaig deixar”.
Aquesta campanya, amb un equip a base de del planter i cedits, el Lleida va aconseguir classificar-se per disputar la Copa del Rei. Es pot recordar que aquells anys van debutar jugadors com Miguel Rubio, Luis Elcacho, Antoni Palau, Hernández, Gomá, Carmona, Humberto i Canadell. Ja hi jugaven en Alió, Alegre o Jaimejuán. Amigó, que va ser al Nàstic entre 1972 i 79 (també va defensar les porteries de l’Hèrcules com a cedit pel club blaugrana, i del Sabadell), va ser fitxat pel Barça a la campanya 79-80 amb Joaquim Rifé com a entrenador i que venia de guanyar la Recopa davant del Fortuna de Düsseldorf. Va jugar cinc partits com a titular i una eliminatòria de la UEFA davant de l’Akranes de Reykjavík (0-1 en l’anada, i 5-0 en la tornada al Camp Nou), abans de ser substituït sota pals per Pello Artola. En aquest equip figuraven jugadors de la talla d’Asensi, Llop Carrasco, Boquerón Esteban, Carles Rexach, Hans Krankl, Torito Zuviría, Milonguita Heredia, Tente Sánchez, Om, Chus Landáburu o Allan Simonsen.
Un equip de la campanya 82-83 ■ Dempeus (d’esquerra a dreta), Lozano, Vicente Amigó, Pombo, Alegre, Puig Solsona i Ángel Oliva. Abaixats, en el mateix ordre, Llac, Echevarría, Julio Pejenaute, Juanjo Lecumberri i Biota. El rival, aquell diumenge, va ser el Logronyo i va acabar amb un empat a un. Amigó va marcar de penal, l’1-0, al minut 60 de partit
La titularitat la hi va guanyar durant la pretemporada jugant la final del torneig Ciutat de Palma davant dels brasilers del Basc de Gamma. 0-0 després dels noranta minuts reglamentaris i la pròrroga, pel que va haver d’anar-se’n a una interminable tanda de penals. Amigó va aturar fins a quatre llançaments als carioques i a més va transformar el definitiu que li va donar el trofeu al Barça. Món Esportiu el va titular aquell dia “Portero de noche”, en referència a la pel·lícula de Liliana Cavani, de 1974, amb Charlotte Rampling i Dirk Bogarde.
