Els 132 esglaons del record
Manuel Martín publica el seu tercer llibre amb 52 relats que recullen retalls de la seua vida en la seua estimada Lleida || L’obra s’uneix a les anteriors ‘La perra gorda’ i ‘Un cuento en la mochila’
Manuel Martín firmant exemplars després de la presentació del seu llibre.
Encara que nascut en la val·lisoletana Olmedo (1944), Manuel Martín Martínez sempre s’ha sentit un lleidatà més. Traslladat a Lleida de nen, aquí va arrelar i aquí segueix fins la data. Aquí va treballar com a ferroviari i va fer de l’atletisme, en el Sícoris, el seu principal hobby, en curses de fons, semifons i tanques, amb un moment inoblidable, quan el 1992 va ser un dels atletes escollits (de fet la seua imatge forma part de la portada del llibre, juntament amb les vies fèrries i la Seu Vella) per portar la torxa que acabaria encenent el peveter, allà a Montjuïc, dels Jocs Olímpics de Barcelona, els millors jocs de la història, segons paraules del mateix Joan Antoni Samaranch.
Un moment de l’acte de presentació de la seua col·lecció de relats
Manuel Martín, home inquiet, sens dubte, també ha estat pintor i escriptor. Ara acaba de publicar el seu tercer llibre, una sèrie de relats, 52 exactament, titulats 132 escalones (Editorial Punto Rojo). Abans ja n’havia tret uns altres dos al mercat. La perra gorda (Editorial Mil·lenni, 2006) i Un cuento en la mochila (Editorial Círculo Rojo, 2017).
Segons explica l’autor a Cercle, 132 esglaons són els que separaven des del carrer Major, a través de la Costa del Jan, fins el seu domicili en els ara ja desapareguts Blocs Seminari, en la part alta de Lleida, a l’ombra de la Seu Vella, i que són molt presents a molts dels seus relats. De fet, Manuel Martín es permet viatjar, a través dels seus records, per diferents fases de la seua vida, en les quals apareix, en primer pla, la seua família. La seua esposa, Glòria, cantant i també escriptora i poeta; els seus fills, Montse, Hono i Manel, i també els seus tres nets, Luka, Gala i Olivia.
Manuel Martín amb el seu últim llibre publicat.
132 escalones és una barreja, amb moments divertits, altres de nostàlgics, en els quals no s’oblida ni dels seus amics morts (Un merengue en Catalunya és entranyable) o En Olmedo empezó todo, en el que explica com, estant de vacances, va haver de portar, molt de pressa, a la seua filla Montse fins a Alacant en la seua primera convocatòria en la selecció espanyola absoluta de rítmica. A més dels seus relats, també recopila opinions i anàlisi de membres de la cultura lleidatana de les seues anteriors feines, o així de dos dels seus relats més estimats, El cuento de Manolito, la seua estrena, o el fantasiós La pizarra mágica.
Pare d’una campiona del món: Montse Martín es va penjar l’or a Atenes en conjunts
Montse Martín, cinquena per l’esquerra, a Atenes’91.
Manuel Martín és pare de tres fills: Manel, Hono (que va formar part molts anys de la plantilla de Lleida Televisió) i Montse, ara dissenyadora i pintora de prestigi, però que en la dècada dels noranta va ser peça clau de l’equip espanyol de gimnàstica en la modalitat de conjunts. Montse (Lleida, 1974) no va poder participar a Barcelona’92 perquè aquesta disciplina olímpica no figurava en el programa del COI, però sí que va aconseguir pujar a dalt de tot del podi aconseguint el títol de campiona del món, a Atenes’91, un 12 de novembre i l’Europeu a Stuttgart, col·locant el nom de Lleida i el del seu club, el Sícoris, al mapa de l’esport internacional. Després d’una llarga llista de títols, Montse Martín es va retirar de la competició de gimnàstica rítmica per dedicar-se a altres menesters.
