Pepe Granés, el gran mestre

El febrer de 2022, encara que el fet no ha transcendit fins ara, moria Pepe Granés (Lleida, 1934) a la residència Santiago Rusiñol de Aranjuez, on estava ingressat des de feia anys ajudat per l’Associació de Veterans del Reial Madrid. Als lectors més joves probablement el nom no els digui res, però per als de més edat, Granés va ser un dels millors futbolistes que ha donat aquest esport a Espanya. Ho tenia absolutament tot: físic, rapidesa, intel·ligència, clarividència per llegir els partits, capacitat de desbordament i gol rematant amb els dos peus i el cap. Les ruletes, rabones i passades de taló no tenien secrets per a ell. I per què no va arribar a gran estrella? Alfredo Di Stéfano, que sempre va assegurar que era el futbolista que més l’havia impressionat, juntament amb Kubala i Luisito Suárez, de tots els que havia conegut a Espanya, ho va explicar en una sola frase: “Tenia altres prioritats en la vida.”

I és que bohemi, díscol, poc amant de la disciplina i, en canvi, enamorat de la nit, ho va tenir tot a les mans per triomfar, però ho va llançar tot per la borda. Va debutar al Lleida la temporada 51-52 a Segona Divisió amb tan sols 18 anys i, amb pocs partits jugats, Santiago Bernabéu se'l va emportar al Madrid, on únicament va disputar amistosos. Després va passar pel Betis, Castelló, Hèrcules, Terrassa, Condal, Europa, Mallorca i Reus, on va penjar les botes. Tots els seus entrenadors coincidien a afirmar que era el jugador amb més talent que havien vist mai, però també que no podien amb ell. Per això mai no va arrelar enlloc. Al Betis i l’Europa, l’anomenaven “El Gran Mestre” i els espectadors es posaven drets per aplaudir les seues jugades i els seus gols, que, a semblança de Curro Romero en els toros, apareixien de tant en tant i quan ell volia. A l’Europa expliquen una anècdota que defineix el seu caràcter. Era tan presumit que quan rebia un cop mai no es reclinava sobre la gespa si abans el massatgista no li posava una tovallola sota el cap. També s'explica, ho explicava amb molta gràcia Antoni Gausí dels seus temps al Madrid, que en finalitzar l’entrenament al vell Chamartín, Di Stéfano i Pepe Granés, amb la resta de la plantilla com a espectadors, es jugaven l’aperitiu posterior a veure qui dels dos, des de diferents zones del camp, enviava més vegades la pilota a la creu. Gairebé sempre sortia vencedor el lleidatà i el crac argentí havia de rascar-se la butxaca.

Granés, mort als 88 anys d’edat, va jugar amb la samarreta de la UE Lleida (llavors Unión Deportiva Lérida) en tres etapes diferents. A més de la ja esmentada, 51-52 a Segona Divisió, també va formar part de la plantilla blava a la 54-55, també a Segona, i finalment entre 1960 i 1962, ja a Tercera Divisió. En total, quatre temporades en què va disputar un total de 56 partits com a titular (llavors encara no estaven autoritzats els canvis) amb 16 gols anotats. A Primera només va jugar a l’Hércules d'Alacant i un total de deu partits, però sense poder aconseguir cap gol.