Juan Diego, l’amic de Lleida
L’actor sevillà era un assidu de la Mostra de Cinema Llatinoamericà amb presència a l’escenari el
2002, 2010 i 2012 || La seua última visita, en l’homenatge del certamen a Jordi Dauder
Juan Diego, a la Llotja amb motiu de la Mostra del 2010, al costat de la directora Claudia Llosa i el responsable del certamen, Juan Ferrer.
Ara que és a la cartellera el treball pòstum de Juan Diego (vegeu el desglossament), no està de més recordar que l’actor sevillà (Bormujos, 1942), que va morir a Madrid el 2022, als 79 anys d’edat, va ser una de les figures habituals en les successives edicions de
la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida amb destacada presència en les edicions del 2002, 2010 i 2012. En la primera, encara a l’escenari del Teatre Principal, va recollir el Premi Especial del certamen, alhora que presentava pel·lícula. El 2010 va rebre en la cerimònia de cloenda, ja a la Llotja, el premi Reconeixement a la seua trajectòria professional, en l’edició en què a la gala inaugural van rebre el Premi d’Honor Ernesto Alterio i Icíar Bollaín.
Donant vida a Franco a Dragon Rapide (Jaime Camino, 1986).
La seua última presència a Lleida va ser el 2012 amb motiu de l’homenatge que el festival va tributar a Jordi Dauder, una altra figura clau de la Mostra, mort el 2011, amb l’estrena del documental
Jordi Dauder, la revolució pendent, dirigida per Antoni Verdaguer, en una entrevista rodada al domicili de l’actor, ja malalt, i en el qual es repassa, juntament amb testimonis d’amics i companys de professió, la seua trajectòria vital, com a actor i com a activista cultural i polític. Juan Diego, íntim amic de Dauder, amb qui compartia la mateixa ideologia política, no va voler perdre’s l’homenatge.
Com a Antonio, el “señorito” de Los santos inocentes (Mario Camus, 1984).
De fet, va ser el mateix Dauder qui el va portar a Lleida des de Barcelona quan al Lliure interpretava El lector por horas de Sanchis Sinisterra, i, des d’aleshores, sempre que els seus compromisos professionals l’hi permetien, s’escapava per fer acte de presència a la Mostra, de la qual sempre va assegurar que li agradava per un detall que no tenien altres festivals, de més renom i pressupost: la seua proximitat.
A El rey pasmado (Imanol Uribe, 1991) va ser Villaescusa, el fanàtic caputxí.
Cartell de la seua pel·lícula pòstuma, Historias, estrenada dos anys després de la seua mort.
Actor camaleònic, curiosament va arribar a la seua màxima popularitat en una sèrie televisiva d’Antena 3, Los hombres de Paco, en què donava vida a Don Lorenzo, el comissari en cap de la resta de protagonistes, Pepón Nieto, Paco Tous i Hugo Silva. Encara es recorda l’anècdota, en un pub de Lleida, quan uns policies, fora de servei, esclar!, se li van quadrar i li van presentar novetats. Però al cine va deixar empremta per li van presentar novetats. Però al cine va deixar empremta per El rey pasmado; Antonio, el trasbalsat assassí d’El séptimo día; el “señorito” extremeny de Los santos inocentes; el general Alfonso Armada, a 23-F: La película, o Francisco Franco a Dragon Rapide, en els preparatius del cop d’estat del 1936. Sempre assegurava que per a un actor d’esquerres li era més fàcil posar-se en el paper d’un personatge de dretes que al revés, “perquè els hem patit”, assegurava.
Al costat de Pepón Nieto i Paco Tous, com a Don Lorenzo a Los hombres de Paco.
