Els gols en viu i en directe

Ara que acaba de començar una nova temporada futbolística, amb marcadors electrònics de tot tipus i condició, i amb aplicacions al mòbil que permeten seguir de manera simultània el que passa en altres camps (la veritat és que la coincidència d’horaris és pràcticament impossible!), val a recordar que hi va haver una època en la qual els horaris de primera, segona i tercera divisió estaven unificats, amb l’excepció d’un únic partit de la màxima categoria que s’oferia en directe per televisió al vespre els diumenges, i que els espectadors que acudien al Camp d’Esports, i a la resta dels camps espanyols, estaven al corrent de tot el que hi succeïa. 

Doncs aquest prodigi es va deure al marcador simultani Dardo creat a l’Argentina pels empresaris publicistes Rufino Fraile i Federico Bonet el 1951, i que un any després va arribar a Espanya arrasant. Amb una línia telefònica a cada estadi, un operari anava indicant els gols a mesura que aquests s’anaven produint. 

Però aquest marcador tenia la peculiaritat que cada partit tenia la seua clau (“Radiant”, “Ike”, “Tervilor”Bodadilla 103”, “Danone” “Ocean” i un llarg etcètera que, per cert, hi havia cues per aconseguir el patrocini i no eren barates precisament). Així mateix, la segona part del negoci consistia a com donar a conèixer als aficionats la clau corresponent a cada partit. 

Al principi, el diari Dicen va tenir l’exclusiva, la qual cosa li va garantir un notable èxit de vendes. Després s’hi van apuntar la pràctica totalitat de diaris nacionals i locals. A Lleida, La Mañana i Diario de Lérida. Fins a finals dels anys 80, en què els electrònics els van condemnar a l’ostracisme, cada espectador tenia les claus de la jornada per no perdre’s, amb altres de secundàries per al primer temps, descans, segona part, final, penal a favor o en contra, expulsions o la més temuda: avaria telefònica.