Quan el cine estava al costat
Entre carrer Cavallers, Blondel, Sant Antoni, Ferran i Ramón y Cajal van arribar a funcionar fins
a set sales || Al llarg dels 80 i 90, Lleida va perdre tots els seus locals més emblemàtics
Impressionant foto de la platea i l’amfiteatre del cine Fémina a Sant Antoni.
Ara que torna a parlar-se que els multicines Lauren, a Cappont, podrien reobrir i que alguna cosa caldria fer amb el Principal, a la plaça Paeria, tancat des de la pandèmia, no seria de més recordar que des dels anys 50 fins als 80, Lleida també va tenir la seua Gran Via particular comparant-la amb la de Madrid (o fins i tot amb el Paral·lel barceloní) quan ara mateix només existeix, a Lleida ciutat, les sales del Screenbox Lleida (2001, encara que inicialment es va dir Espai Funatic) i, més enllà, les sales del JCA Alpicat que van obrir el 2007).
La segona generació
els Lumière, Xenon, els
nous Rambla i Lauren, que
tampoc no existeixen ja
En aquella època, anar al cine formava part de tot un ritual: mirar la cartellera de les set sales existents amb més de cinc mil butaques disponibles, escollir la pel·lícula adequada, comprar presencialment l’entrada amb temps, per si de cas, i fer hora als bars i cafeteries més pròxims. La Gran Via lleidatana tenia una forma de creu amb Ferran i rambla Catalunya als extrems i Cavallers i Blondel als
El Rambla de Ferran, un dels cines amb solera a Lleida.
braços. Amb el carrer Major com a artèria principal, els lleidatans podien escollir anar al Fémina (1943-1984), Viñes (1919-1978), Catalunya (1912-1991), Victoria (1922-1986), Granados (1940-1990) o Rambla (1932-1967). Més allunyat quedava el Bahía a Ramón y Cajal que va passar de sala d’estrenes, a la sessió doble, a l’art i assaig i, de nou, a les estrenes, presumint, si és que es pot presumir d’això, de ser l’única sala a patir un incendi. Va ser el 1978 quan es projectava El regreso. Tot va acabar en un ensurt.
La Catalunya, al carrer Cavallers cantonada Blondel.
En el circuit els llocs de cita eren La Rada, la Jijonenca, l’Alcázar, el mític Triunfo, el Cantábrico i els seus bígaros, o l’Avenida, una reconeguda marisqueria. A partir dels anys 80, es van obrir altres sales, tècnicament millors i més confortables, però sense l’encant de les primeres. Bonaire (1991), Xenon Multicines (1980), que va arribar a tenir una sala X, Lumière (1980) i els Rambla de Clavé (2001). Tampoc no en queda ja cap en actiu.
