El primer massatgista del Lleida
Ricardo Prunera, conegut com ‘La prunera’, va ocupar el càrrec durant dos temporades fins ser
substituït pel mític Pacheco || Exfutbolista, mai va cobrar una sola pesseta per la seua feina
Ramón Vilaltella imposa a Prunera la insígnia d’or del club en un Lleida-Europa l’any 1963.
El Lérida Futbol es va estrenar com a club esportiu en la temporada 1939-1940, després d’una fusió entre el Lérida SC i el Calaveres, dissolt el juliol de 1936, i jugant els seus partits com a local en el camp de la carretera de Corbins, actual Baró de Maials. Sebastià Tàpies va ser el primer president; i Sebastià López, avi de l’escriptora Marta Alòs, l’entrenador.
Ricardo Prunera en la seua etapa com a massatgista del Lérida Futbol.
El club va debutar a la Segona Regional davant del Borges Blanques, Igualada, Tarragona, Reus i Valls. Va acabar primer de grup i va jugar la promoció d’ascens davant de l’Olot encara que va acabar derrotat. En la 40-41, va tornar a quedar campió i va aconseguir pujar a Primera Regional derrotant en la fase d’ascens al Rapitense. Després de la Guerra Civil hi havia ganes de futbol i el camp lleidatà s’omplia fins la bandera. En aquella plantilla van destacar, a més dels Pirla, Bademunt, Albareda, Sellart, dos jugadors, Antoni Anguera i Josep Vendrell que acabarien fitxant pel FC Barcelona, on van guanyar Lliga i Copa.
Doncs bé, en aquell equip, el primer massatgista de l’entitat era Ricardo Prunera, al qual van anomenar El ciruelo, en una més que discutible castellanització del seu primer cognom. Exjugador abans de la Guerra Civil treballava com a funcionari de neteja de la Paeria i es pot dir que mai va percebre ni una sola pesseta. Prunera va aguantar fins la temporada 40-41. A la següent, ja a Primera regional, va cedir la seua plaça al mític Antonio Creus Pacheco, que es va mantenir en el càrrec fins la seua mort el 1981. El 1963, el Lleida li va retre homenatge en els prolegòmens d’un partit davant de l’Europa, imposant-li la insígnia d’or de l’entitat.
‘Don Tancredo’, una sort habitual a les places de toros a la primera meitat del segle XX.
Tanmateix, la màxima popularitat d’El ciruelo, a banda de l’aconseguida a través del futbol, la va assolir com Don Tancredo, una sort taurina, ara pràcticament oblidada, que es va fer molt popular a la primera meitat del segle XX i que servia com a font d’ingressos, arriscada això sí, a persones amb necessitat imperiosa d’aconseguir diners. El Don Tancredo vestit de blanc i amb rostre i mans enfarinades, es col·locava sobre una tarima igualment blanca davant la porta de toril amb l’obligació de no moure ni un sol múscul. El saber de la tauromàquia afirmava que en quedar-se immòbil el toro creia que es tractava d’una estàtua i no l’envestia. Tanmateix, ser Don Tancredo tenia els seus riscos perquè el brau, en moltes ocasions, no era enganyat i es carregava l’“estàtua”. L’increment d’agafades va obligar, amb el temps, a suprimir tal costum.
