Adeu a Ramón Clotet, ariet de raça
Aquesta setmana va morir, als 71 anys, un dels millors davanters que han vestit la samarreta del Lleida || En quatre temporades va disputar un total de 142 partits com a titular marcant 50 gols
Foto recent de Clotet amb l’enyorat company Dani Badia.
Setmana trista per als nostàlgics del Lleida i del vell Camp d’Esports. Als 71 anys va morir Ramón Clotet Alsina (Cardona, 1 d’agost de 1953), un dels millors davanters que mai s’han enfundat la samarreta blava.
Va arribar a l’estiu de 1978 de la mà del també enyorat president Pepito Esteve, que moriria d’un atac al cor poc després, coincidint amb una de les seues més aplaudides iniciatives: canviar la denominació de “Unión Deportiva Lérida”, normalitzant-la per la qual cosa ja era d’ús comú al carrer, “Unió Esportiva Lleida”.
Clotet firmant el contracte amb el Lleida davant del president Pepito Esteve a l’estiu de 1978.
Clotet venia amb l’aval d’haver ascendit amb el Terrassa a Segunda en la 74-75. Aquesta campanya, la 78-79, amb Martín Esperanza d’entrenador, Clotet la va tancar com el màxim golejador de l’equip, amb 18 dianes, encara que no li va servir per aconseguir l’ascens a la Segona Divisió (va acabar onzè en el grup Sud de la Segunda B), encara que sí per formar una dupla letal amb un altre mític jugador blau: Enrique Martín Monreal (Tiebas, 9 març de 1956), que va arribar com a cedit d’Osasuna, el seu club d’origen, i que acabaria triomfant en el club navarrès, amb el llegendari trident rojillo format per ell mateix i per Iriguibel i Echevarría.
Una de les jugades d’atac protagonitzades pel davanter en l’antic Camp d’Esports.
Els aficionats del Camp d’Esports recorden les cròniques d’aquella època: centre de Martín, que acabaria sent internacional amb La Roja, i gol de Clotet i centre de Clotet i gol de Martín. Un clàssic. La temporada següent, la 79-80, amb Martín Esperanza de nou a la banqueta i Joan Planes com a president substituint Pepito Esteve, el Lleida, amb Clotet com a artiller sí que va vorejar l’ascens. Va acabar sisè, a cinc punts del lideratge, amb un equip en el qual figuraven noms il·lustres com Palomo, Jaimejuan, Aniano, Ivori, Reig, Ismael, Viladegut, Llorente, Waldo o Isusquiza.
Les seues dos últimes temporades en el Lleida ja no van ser el mateix. Con Luis Aloy, substituït a mitja temporada per Manolo Buján, a la banqueta, l’equip va acabar desè, sense opcions d’ascendir i en la seua última presència en el Camp d’Esports, la 81-82, amb Antonio Gausí, com a president en funcions, el Lleida va tenir problemes per mantenir la categoria acabant a la plaça catorzena, també en l’últim any de Manolo Buján a la banqueta, malgrat tenir jugadors de nivell com Julio Pejenaute, també cedit d’Osasuna, així com Oliva, Puig Solsona, Ramírez, Alegre o Viladegut
