El somiat retorn a Segunda
Ara es compliran 60 anys de la tornada del Lleida a la categoria de Plata || Nou temporades després de perdre-la, es va aconseguir l’ascens
El president Ramon Vilaltella, tret a coll després d’aconseguir-se l’ascens a Segona Divisió.
En aquest 2025 es compliran 60 anys d’un dels ascensos més somiats de l’encara llavors Unió Esportiva Lleida. Després de nou temporades d’absència es van superar els fantasmes després del descens de la Primera Divisió (52-53) i el més traumàtic encara a Tercera (56-57) aconseguint tornar a la categoria de plata del futbol espanyol gràcies sobretot a l’afany del seu president Ramon Vilaltella Roure, empresari lleidatà que es va fer milionari, a més d’altres negocis, amb les flors artificials i es va convertir en un autèntic mecenes del club que va aconseguir gràcies al seu esforç econòmic tornar una afició que desertava del Camp d’Esports la il·lusió perduda. Amb un carisma inqüestionable i una gestió personalista i del més populista, va crear un entorn en el club a base de familiars, empleats de les seues empreses i amics, amb tics dictatorials, que va acabar aconseguint l’èxit, no ja l’anhelat ascens, sinó modernitzant el club amb gespa nova, rematant la inacabable obra de la Tribuna coberta i dotant al terreny de joc de l’adequada il·luminació per disputar partits nocturns.
La plantilla en l’Acadèmia Mariana amb Aurelio del Pino.
En la seua primera temporada ja va fregar l’ascens, amb tres entrenadors diferents, però va acabar quart i amb el Camp d’Esports clausurat després d’un polèmic partit davant de l’Europa. Per cert, els partits de sanció es van disputar a La Bordeta. A la seua segona campanya, va acabar subcampió, però no va guanyar la promoció davant del Plus Ultra madrileny (derrota 2-1 a Madrid i 1-1 a Lleida). Al tercer intent sí que va assolir el seu objectiu. Amb Lelé a la banqueta, només va fitxar el porter del Plus Ultra, Patiño. A la tercera jornada de Lliga, amb una victòria i dos derrotes, va destituir el tècnic i es va portar a Lleida a Seguer, exjugador del Barça i integrant del mític equip de les Cinc Copes. Amb una segona volta immaculada, el Lleida acaba segon, només superat pel campió Condal, filial blaugrana, i va haver de disputar la promoció. Primer va superar l’Alabès amb una doble victòria (2-1 a Vitòria i 7-1 a casa). La ronda definitiva el va aparellar amb el Calb Sotelo d’Andorra de Terol. A l’anada els de Seguer derroten els aragonesos amb més conflictes dels previstos. La tornada disputada una setmana després (6 de juny de 1965) està gravada en la memòria dels aficionats. Si en l’anada les velles grades del Camp d’Esports es van quedar petites amb més d’11.000 aficionats, en la tornada, van ser més de 2.000 els que es van desplaçar a animar els blaus. Sota una pluja torrencial que va deixar el camp del Calvo Sotelo fet un fangar, el Lleida va tirar de coratge i va tornar a guanyar (2-3), provocant una explosió de joia com no es recordava amb festejos que es van allargar més d’una setmana. El Lleida va aguantar tres temporades a Segona fins a un nou descens per reestructuració.
