URBANISME
L'abandó de cases en ruïna obliga els ajuntaments a assumir-ne la gestió
Cervera expropia el primer d’uns deu habitatges a Castellnou per enderrocar-los
L’abandó gradual de nuclis rurals i pobles per l’envelliment de la població i l’emigració a les ciutats està deixant nombroses cases buides. La falta de manteniment de les construccions per part dels propietaris obliga els ajuntaments a assumir la gestió de les finques urbanes mitjançant l’expropiació o la compra.
El creixent abandó de cases en mal estat en els nuclis històrics dels municipis de Lleida està obligant els ajuntaments a assumir-ne la gestió, de manera que han d’instar els propietaris que les enderroquin, si amenacen ruïna, o es veuen en el cas d’expropiar fins i tot les finques per demolir els immobles de forma subsidiària. Ocorre en aquests moments en municipis com Cervera o la Granja d’Escarp.
L’ajuntament de la capital de la Segarra ha declarat en ruïnes un edifici del centre històric de l’agregat de Castellnou d’Oluges i preveu enderrocar-lo. No ha pogut localitzar el propietari i la Paeria durà a terme aquest març la demolició, que li costarà 9.873 euros. Projecta expropiar la resta d’edificis en ruïna (uns 10) a cost zero, buscar ajuts per enderrocar-los i utilitzar la mateixa runa per habilitar un espai de passeig públic per a la trentena de veïns del petit poble.
El sector immobiliari afirma que molts hereus de cases prefereixen vendre-les abans que rehabilitar-les
El cas de Cervera no és l’únic. L’abandó de nombrosos nuclis de població que als anys seixanta i setanta va devastar el Pirineu es desplaça fa anys al pla i molts habitatges, que queden deshabitats, passen a mans d’hereus que ja no viuen a la població ni tenen prou recursos per assumir-ne el manteniment o la reforma.
La Granja d’Escarp ha licitat aquesta setmana la demolició d’una illa de tres immobles que va comprar amb aquesta intenció per evitar riscos pel mal estat. De moment, els deixarà com un solar i habilitarà un pàrquing.
A Térmens, el consistori va demolir l’any passat un edifici en ruïnes, propietat d’un banc que no es va fer càrrec de l’obra. La finca continua sent de propietat bancària, però si algú la compra haurà de costejar l’enderroc. En altres casos, els propietaris, sovint hereus, intenten vendre.
El president del Col·legi d’Arquitectes, Víctor Pérez Pallarés, va corroborar que en els nuclis antics de molts municipis de Lleida hi ha cases en estat d’abandó. “Es tracta d’edificis antics que en el moment en què deixen de ser primera residència i passen a mans d’hereus que no viuen al poble es converteixen en un problema, perquè solen tenir condicions d’habitabilitat precàries i rehabilitar-les costa més que aixecar una casa nova.” Va indicar, a més a més, que la rehabilitació “no tira endavant” i va considerar necessari que l’administració destini més recursos a impulsar-la. “Ara, més que rehabilitació, l’únic que sí que es fa són petites obres de reforma.”
D’altra banda, una professional del sector immobiliari de la Pobla de Segur va explicar que en pobles dels Pallars és habitual que persones que hereten la propietat de cases en les quals no viuen optin per posar-les a la venda en lloc de rehabilitar-les.
La despoblació del Pirineu es desplaça cap al pla de Lleida
El professor de Geografia de la UdL Joan Ganau destaca que la despoblació que afecta nombrosos pobles de Lleida és “un problema amb solucions molt complexes”. Va apuntar que el canvi bàsic se centra en els moviments de població cap a la ciutat i que administracions i propietaris no tenen “consciència sobre el patrimoni històric i popular” que representen cases i pobles. Ganau va assenyalar que per als ajuntaments resulta més fàcil enderrocar cases antigues que plantejar-se’n la rehabilitació, i va alertar contra les segones residències, que “moltes vegades converteixen els pobles en pessebres”.
Per la seua part, la presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya (AMC) i alcaldessa de Vallfogona del Ripollès, Mari Carme Freixa, va explicar que contrarestar la despoblació és complicat per l’escassetat de treball i la dificultat d’accés a serveis a les zones rurals. Freixa va apuntar que atreure nous pobladors és difícil i que a això se suma la pressió urbanística que generen les segones residències en zones properes a Barcelona.