CSI: Óssos del Pirineu

Un ós pot passar anys sense ser albirat; mentre que les imatges de trampes fotogràfiques i les anàlisis de l’ADN d’excrements i pèl no sempre permeten saber de quin animal es tracta. Les fotografies poden no tenir prou qualitat per identificar-los; mentre que moltes mostres arriben al laboratori massa degradades per caracteritzar l’ADN de l’ós i la seua filiació. Davant d’aquestes limitacions, responsables del seguiment d’aquesta espècie als dos costats de la frontera busquen guanyar efectivitat desenvolupant nous mètodes i tecnologies.

El Govern francès i el Conselh d’Aran han incorporat les patrulles que busquen rastres a gossos ensinistrats per detectar pèl i excrements d’ós. Fonts de l’administració aranesa van explicar que, gràcies a ells, s’ha disparat el nombre de mostres que recullen a cada sortida. Quant al treball de laboratori, la Fundación Oso Pardo col·labora amb la universitat de Porto en la posada al punt d’un nou sistema per obtenir informació genètica d’aquestes restes encara que estiguin degradades per l’exposició a la intempèrie. L’entitat, sòcia del programa Piroslife que lidera la Generalitat, va assenyalar que també la UB treballa en aquesta línia.

Controlar la població d’óssos és necessari per protegir-la, gestionar-la i indemnitzar danys

França, per la seua part, ha fet els primers passos per aplicar tecnologies d’anàlisi biomètrica a fotografies i empremtes de plantígrads, per determinar de quin exemplar es tracta a partir de les proporcions del cos. Són noves eines el desenvolupament ple de les quals pot tardar anys, però que semblen tretes de qualsevol capítol de CSI.