De l'Estatut a la sobirania

El 1977 es va celebrar la primera Diada democràtica des de la Guerra Civil. Un milió i mig de persones van reclamar “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia” al passeig de Gràcia de Barcelona. També hi va haver una manifestació a Lleida que va mobilitzar 20.000 persones. L’efemèride coincideix amb l’aprovació de les anomenades ‘lleis de desconnexió’.

Era gairebé, gairebé com en el vers de Miquel Martí i Pol: “Tot està per fer i tot és possible.” La Diada del 1977, ara fa quaranta anys, va ser la primera que es va celebrar en democràcia des de la Guerra Civil. El president de la Generalitat, Josep Tarradellas, seguia a l’exili, però el país vivia “una explosió d’alegria, d’expectatives il·limitades”, segons la historiadora de la Universitat de Lleida Antonieta Jarne, experta en la Transició. I aquell 11 de setembre es va notar. Un milió i mig de persones van sortir al carrer per demanar “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. Va ser una manifestació unitària tan multitudinària que fins i tot el No-Do la va definir com a “memorable”, a més de “joiosa i pacífica”, en la qual “les imatges parlen per si soles”. El cap de Fotografia de SEGRE, Lleonard Delshams, la va viure en família amb 21 anys. “Em va impressionar veure tanta gent al carrer”, recorda. “Hi havia moltes senyeres, però també banderes comunistes” i, sobretot, li va cridar l’atenció la gran quantitat de gent gran que va participar en la manifestació. “S’ha de tenir en compte que encara hi havia una certa por: feia menys de dos anys que havia mort Franco, per això resultava tan emotiu veure aquells ancians que havien viscut la guerra sortir al carrer a reclamar les llibertats que havien perdut.”

De la il·lusió a la frustació

Amb el temps, la Diada es va descafeïnar. “Quan es va entendre que la Transició va ser només una transacció, hi va haver una gran frustració”, argumenta Jarne (vegeu més informació al suplement dominical Lectura). Va caldre esperar més de trenta anys per veure una altra manifestació multitudinària. Va ser el 10 de juliol del 2010. De nou van sortir al carrer més d’un milió de persones convocades per Òmnium Cultural sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, en el context de la retallada de l’Estatut que va fer el Tribunal Constitucional. Va ser la primera de moltes.

L’Onze de Setembre és, des d’aleshores, sinònim de manifestacions històriques. “Això no ha passat de la nit al dia”, subratlla la historiadora de la UdL. “El descontentament ha estat progressiu i crec que no només Catalunya ha desconnectat, sinó també Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional marca un abans i un després que converteix l’independentisme en un projecte polític majoritari. Als resultats electorals i a les imatges de les manifestacions de les cinc últimes diades em remeto.”

Del 1714 a l’1 d’octubre del 2017

L’11 de setembre es commemora la caiguda de Barcelona a la Guerra de Successió del 1714 (Lleida ja feia set anys que estava sota el domini de Felip V, que va tancar la Seu Vella i l’Estudi General). Per a Jarne, aquesta data també és un lloc de memòria històrica i, com a tal, “és una cosa viva, que pot evolucionar” i passar de la reivindicació dels últims tres-cents tres anys a un altre tipus de commemoració més festiva, si el referèndum de l’1 d’octubre arriba a bon port després de la polèmica aprovació aquesta mateixa setmana de la llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. Tot plegat sembla indicar que, com fa quaranta anys, aquesta serà, de nou, una Diada històrica. Una altra.

Lleida també va reivindicar la Diada durant el franquisme L’11 de setembre del 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, una gran estelada va onejar sobre el Segre a Lleida. Es va haver d’instal·lar un cable entre un edifici de la plaça Sant Francesc i una torre de Cappont perquè la bandera quedés sobre l’aigua. No va ser el primer ni l’últim desafiament independentista en plena dictadura. Pere Culleré, de 71 anys i de Lleida, en dóna fe. Culleré militava al Front Nacional de Catalunya, “que fins al 1968 va ser l’únic partit clarament independentista”, precisa, i va participar activament en la Diada del 1972, en la qual es va portar a terme “una acció important”. “Vam fer pintades a gairebé totes les carreteres. Sortint de Lleida, vam arribar a Fraga, la Val d’Aran, Benavarri, la Seu...” Sabien que se la jugaven. El mateix Culleré seria arrestat el 28 d’octubre del 1973, a Santa Maria Mitjancera de Barcelona, al costat de 112 persones més.