COMARCAS
Juneda, 30 anys de la tragèdia
Deu nens, de 3 a 5 anys, i cinc adults van morir a l’atropellar un tren un microbús que creuava les vies
Avui es compleixen 30 anys de l’accident entre un tren i un bus escolar a Juneda, la pitjor tragèdia viscuda a Lleida en la seua història recent. El tren va envestir el vehicle quan creuava per un pas a nivell sense barreres. Van morir 10 nens d’entre tres i cinc anys, quatre monitores i el conductor del microbús. Quinze nens més van resultar ferits.
L’envergadura del drama no només va colpejar brutalment la societat lleidatana, sinó tot Espanya, que es va unir al dolor de les famílies de les víctimes. La reina Sofia va ser present a la Catedral de Lleida en els multitudinaris funerals pels petits en què es va llegir un telegrama remès pel papa Joan Pau II per expressar dolor i tristesa per un accident que va marcar un abans i un després. Per damunt de tot, per a les famílies de les víctimes, de morts i supervivents. “Era una realitat massa dura perquè els pares dels nens morts poguessin acceptar-la. Costava molt que nosaltres, els professionals que érem allà per ajudar-los, no acabéssim plorant amb ells”, recorda el psiquiatre Àngel Pedra, que va formar part dels voluntaris (llavors no es disposava d’equips coordinats com els actuals per fer front a tragèdies d’aquesta magnitud) que atenia les famílies a la improvisada morgue que es va instal·lar al Santa Maria.
Aquell dia negre per a les comarques de Ponent també va suposar un punt i a part pel que fa a seguretat ferroviària amb una operació de supressió de pasos a nivell de la qual es va beneficiar tot Espanya, malgrat que encara queda molt treball per fer en aquest camp (vegeu el desglossament) a pesar que hagin passat ja tres dècades.
La tragèdia tampoc va quedar exempta d’un procés judicial. Va ser el 1992, més de quatre anys després, quan l’Audiència de Lleida va dictar sentència per la via civil, ja que la via penal es va arxivar. Renfe i la companyia d’assegurances de l’autocar van ser condemnades a indemnitzar les víctimes amb 247 milions de pessetes (actualment serien una mica menys d’1,54 milions d’euros). El tribunal va estimar que el conductor no va respectar el senyal d’estop del pas a nivell sense barreres i que la companyia ferroviària va incomplir la llei perquè aquest pas havia d’estar vigilat per un guarda de trànsit. Ni el pas dels anys ha curat tant de dolor.
Des d’aleshores, Adif n’ha suprimit a Ponent 85 (una dotzena el 1991, 21 més un any després, 12 el 2002 i una desena el 2010) i la Generalitat va fer el mateix el 2005 amb tres més de la línia de la Pobla i té en projecte eliminar-ne vuit més.
Però, tot amb tot, queda molta feina per fer perquè a dia d’avui la província de Lleida té encara al seu territori 58 passos a nivell, dels quals 35 no compten amb barreres automàtiques de protecció, com tampoc en tenia el de Juneda en el moment de la tragèdia.
No obstant, compten amb mesures de protecció addicionals com poden ser la senyalització lluminosa a través de semàfors (presents en la gran majoria dels que no disposen de barreres) o bé acústica, encara que en quatre casos només hi ha un senyal d’estop i altres es troben situats en camins particulars on generalment l’única protecció és una cadena.
Àngel Pedra, psiquiatre. Va atendre a les famílies
El dia de la tragèdia, l’hospital Santa Maria va habilitar un espai com a morgue i vostè ja hi treballava, llavors. Era a l’hospital com a psiquiatre i la nostra tasca va ser atendre els familiars que venien a reconèixer els cadàvers dels nens. La situació era dramàtica perquè costa acceptar una realitat així, tan dura. Jo en aquella època tenia un nen de 4 anys i al final acabàvem tots plorant. Com es van organitzar per fer aquesta primera atenció? Llavors no funcionava un servei tan organitzat com el que hi ha avui dia per atendre aquest tipus de tragèdies. Així que el personal que érem allà ens vam oferir voluntaris per poder fer aquella primera atenció als pares que havien perdut els seus fills. Com se’ls atén en un moment tan tràgic? Què es diu? És que en un moment així no se’ls pot dir res de res. L’únic que cal fer és deixar que plorin i que expressin el dolor o el malestar que tenen dins. La tasca dels professionals que atenem situacions com aquesta és escoltar. Vostè ha viscut molts anys de carrera com a psiquiatre a les comarques lleidatanes. Ha tornat a viure moments tan durs com aquells? Mai. Aquesta ha sigut sens dubte l’experiència professional més dura de la meua vida. Quan va ocórrer l’accident d’helicòpter de Torallola, per exemple, ja hi havia un equip organitzat per atendre els familiars. En canvi, en el cas de Juneda no i allà s’ajuntava també que era una tragèdia que afectava moltes famílies de Lleida i també la curta edat que tenien les víctimes mortals. Una experiència inoblidable, sens dubte... Trenta anys després continuo recordant perfectament aquell dia. És una cosa que no oblidaré mai i que la tindré present mentre visqui.
Ponent té encara 58 passos a nivell, 35 sense barreres
La tragèdia de Juneda va suposar un abans i un després en la política de seguretat ferroviària pel que fa a passos a nivell. I és que des d’aquell 25 de març de fa tres dècades, quan les comarques lleidatanes comptaven amb la barbaritat de 147 passos a nivell, tant l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries de l’Estat (Adif o en el seu defecte Renfe) com Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (quan va obtenir traspassos de línies) es van afanyar a eliminar-los.
Pere Reig, va ser el primer en arribar-hi
Vostè, amb el seu pare, van ser els primers a arribar al lloc de la tragèdia. Què en recorda? Pot ser que no recordi el que vaig menjar ahir, però d’aquell dia ho recordo tot. Hi ha coses que no s’obliden mai. Érem a la granja i vam veure passar l’autobús, amb els nens tan contents, saltant. Als deu minuts vam sentir un soroll molt fort i ja ens vam imaginar el que havia passat. Què va ser el primer que van fer quan van arribar al lloc? Llavors no hi havia mòbils. El meu pare se’n va anar a les Obagues perquè alertessin del que havia ocorregut i jo em vaig quedar allà. Els nens que estaven millor els vaig anar ajuntant. Estaven atordits i cridaven les seues mares. Recordo que vaig pensar: si Déu realment existís, això no hauria passat. Suposo que li ha costat refer-se, d’una cosa així. Durant un parell de dies no podia ni menjar. Una cosa així t’afecta molt. Costa refer-se, i més encara sent jove. I marca per a tota la vida... Pensi que jo aquests nens els vaig veure passar cinc minuts abans de morir. Una cosa així et marca, esclar, i comences a veure les coses d’una altra manera. Ara estàs aquí i en cinc minuts no saps on seràs. Cal viure el dia a dia.
Josep M. Pasqual, bomber. Va treballar-hi.
Què recorda d’aquell dia? Estava destinat al parc de Balaguer i ens van activar. Sabíem que anàvem a un accident molt greu. Devia ser terrible. Sense cap dubte. Encara que sàpigues a què et vas enfrontar i hi vagis predisposat mentalment, són situacions que t’acaben superant. Va ser desolador. Van ser moltes hores treballant? En què va consistir la intervenció dels Bombers? Diria que unes set hores. Vam fer el que vam poder amb els mitjans que teníem en aquell temps. Res comparable amb la formació i els mitjans que tenim ara. Posi’m exemples. Llavors teníem formació molt bàsica en primers auxilis i no hi havia pràcticament material per rescatar persones atrapades. A més a més, el personal de Creu Roja eren joves que feien el servei militar, no sanitaris com el SEM té ara. El va afectar anímicament? Els primers dies després de la tragèdia van ser molt durs. En els trenta-cinc anys que fa que sóc al cos de Bombers, no he tornat a viure una situació d’aquesta magnitud. El que provoca més dolor en intervencions d’aquestes característiques és que les víctimes siguin nens.