Memòria viva de l'Estany

Entre 1948 i 1951 es va dur a terme, molt a contracor dels veïns d’Ivars i Vila-sana i de la junta central de regants del Canal d’Urgell, la dessecació de l’Estany, d’origen mil·lenari i que durant dècades va ser centre neuràlgic de la vida social del Pla d’Urgell i comarques veïnes. Al segle XIX i primera meitat del XX, va ser punt de trobada de caçadors, aristòcrates i polítics com el president Lluís Companys, que arribaven amb tren a Bellpuig o Mollerussa i en carro a la vora de l’estany per deixar-se portar per barquers cap a l’interior de llac i caçar ànecs i fotges. Casaments, carreres, cites romàntiques o autèntics convits d’arròs d’anguiles són alguns dels records més sentits pels pocs testimonis que queden vius d’aquells anys d’esplendor.

Algunes d’aquestes veus han estat recollides en un documental del periodista Carles Farré (Catarsi Produccions) que s’emet avui a Lleida Televisió i el Canal 33 i que s’inspira en part en el treball d’investigació sobre els antics usos de l’Estany liderat per Josep Maria Solé i Sabaté, Maribel Pedrol, Toni Costa i Eva Reñé, entre altres. Hi va haver dos intents de dessecar l’Estany i van coincidir amb un període de dura postguerra i fam. El primer va ser el 1919, acabada la primera Guerra Mundial, i va fracassar per l’oposició de la junta de regants del Canal d’Urgell. El segon va tenir èxit. Va ser liderat per l’empresa Locomociones y Transportes SA (LyTSA), que va aconseguir autorització de l’Estat i una subvenció del 70% dels costos de la dessecació. Quina era la diferència entre un projecte i l’altre? Qui va estar darrere de l’aventura d’LyTSA? Qui va aconseguir doblegar la voluntat de la Societat propietària llavors del Canal d’Urgell i obtenir el seu suport?

La Lliga Regionalista i la dictadura de Franco tenen molt a veure amb el projecte. Durant anys es va justificar com una iniciativa per sanejar la zona, afectada per malària i paludisme. Però el farmacèutic Ramon Maria Guiu, que va ser alcalde d’Ivars d’Urgell i promotor de la recuperació, va demostrar que va ser una justificació per sortir del pas i apaivagar l’oposició dels visitants de l’Estany. En realitat, van ser motius econòmics, encara que tot va acabar en fracàs. 

Un projecte de dessecació avalat pel franquisme

Joan Ventosa i Calvell, el seu cunyat Lluís Maria de Despujol i Santiago Cruïlles, gendre del primer, van formar un triangle que sustentava l’empresa LyTSA que va promoure la dessecació. Ventosa i Calvell havia estat un dels fundadors de la Lliga Regionalista al costat de Francesc Cambó i diputat durant la restauració. El 1943 va ser proclamat procurador a Corts per designació del dictador Franco, la qual cosa amb tota seguretat li va facilitar els permisos per a la dessecació i l’obtenció del 70% del cost subvencionat. El projecte va comptar amb el beneplàcit de la Sociedad Anónima Canal d’Urgell. Els investigadors Esteve Mestre i Ton Solé han identificat recentment documentació de l’antic canal d’Urgell que aporta dades sobre la connivència entre la SA Canal d’Urgell (entitat diferent en aquells anys a la junta de regants) i els promotors de la dessecació. Així ho constaten en dos articles publicats a la revista Miscel·lània d’Estudis. També vinculen el projecte a membres de la Lliga Regionalista que més tard van congeniar amb la dictadura.