I David va triomfar sobre Goliat (O com van arribar les urnes als col·legis)

A trenc d’alba d’aquell dia, el primer de la setmana, eren milers i milers els ciutadans que havien passat la nit en blanc al no saber l’hora en què havien d’arribar. La llum del sol s’aixecava esmorteïda per núvols de tempesta, que feien presagiar una fosca destinació a una jornada cridada a fer història. Nerviosisme i emoció, però també impaciència. Les urnes no estaven als col·legis. Després de setmanes de recerca, tampoc la policia espanyola havia aconseguit trobar-les. Existien de veritat?

Feliços els que creuen sense haver vist, perquè una allau de bosses d’escombraries va inundar els col·legis electorals de tot Catalunya en pocs minuts. Cosas veredes que non crederes, una maquinària de precisió feia possible el que es creia impossible. Feia setmanes que les comarques de Ponent havien rebut un gran encàrrec de “caixes de pomes” i de “gènere per a la festa” des de l’altre costat del Pirineu. La preuada mercaderia havia descansat en golfes, en torres aïllades, al mig de camps de fruiters. Ningú la va detectar. D’això es va cuidar una xarxa de persones anònimes, altruistes, que en moltes ocasions van actuar al marge de les institucions. Aquests voluntaris, malgrat no conèixer-se entre si, van actuar tots a l’una, com a la Fuenteovejuna de Lope de Vega, i van aconseguir burlar-se, jugant al gat i la rata, a un Estat obsessionat a empaperar-los.

Tanmateix, al final, va ser el president Rajoy el que va haver d’aguantar el paperot de veure’s perdedor d’un David contra Goliat. “No hi haurà cap referèndum”, deia. “No hi haurà urnes”, deia. Però com Josep I contra el capellà Merino el 1812, l’exèrcit va caure rendit davant de la guerrilla.

Quan va arribar el dia i l’hora, tots eren als seus llocs. Uns portaven les urnes, d’altres, les paperetes. El món va veure com els col·legis obrien, com la policia carregava, i mentrestant, a Lleida, els pobles aixecaven muralles de tractors per resistir el setge. Discrets atalaiadors controlaven les columnes de l’Estat. Però la seua història són figues d’un altre paner.

Els que van guardar les urnes de l’1-O no es coneixien entre si per dificultar que les trobessin Un cotxe va parar al mig del carrer, van obrir el maleter i en van treure dos bosses amb les urnes

L’home del cotxe: de com van arribar les urnes a un col·legi de la Plana El van veure de matinada rondant pels voltants d’un col·legi de la Plana de Lleida. Anava als comandaments d’un cotxe gris, allargat, espaiós. Ningú el coneixia. Qui podia ser la persona que feia voltes de matinada a l’edifici? A l’interior del que havia de ser un centre de votació al matí següent, una vintena de persones, famílies senceres, dormien apinyades al costat de la porta. L’escena l’observava una imatge de la Verge lleument il·luminada. Imperava el silenci. Regnava la foscor. Fora, quatre sentinelles vigilaven a l’empara de la llum groguenca dels fanals. Finalment, el misteriós conductor va aparcar davant de l’escola. Va baixar del vehicle i va entrar a dins sense badar boca. En un tres i no res ja havia sortit al carrer de nou. Va pujar al cotxe i va marxar. No el van veure fins hores després. A l’arribar l’alba, mentre centenars de persones s’amuntegaven a la porta d’aquell col·legi, el misteriós home de la matinada va reaparèixer, mostrant a tots veritablement qui era. Va aturar el vehicle al mig del carrer i va baixar-ne. Va obrir el maleter i va treure dos grans bosses d’escombraries negres. Era el senyal. Tothom sabia què amagaven. Aplaudien, cridaven d’alegria. Darrere d’ell, les portes de l’escola es van tancar. Als cinc minuts, van obrir de nou. Sobre dos taules, sota l’atenta mirada de la Verge, dos caixes translúcides amb l’escut de la Generalitat, tapa negra i brides color salmó esperaven els votants.