«Recordem el silenci d'abans de les càrregues, era de tristesa, de decepció»

“Van entrar per un carrer en contradirecció i el van bloquejar totalment, en el moment en què vam veure baixar els antiavalots es va fer un silenci estremidor que no oblidarem”, diu l’Àlex. “Era un silenci de tristesa, de decepció al veure que un govern enviava la policia per impedir que la gent votés”, afegeix. Assenyalen que, per evitar que la policia entrés, van organitzar una cadena humana però, al cap de pocs minuts de discutir amb els agents, aquests van començar a carregar.

“Jo en aquell moment estava agafat dels braços amb el Carles d’una banda i amb el meu pare de l’altra i va arribar un punt en què no sabia ni on era, tot va ser molt caòtic. Crits, espentes, cops... t’omple de ràbia i d’impotència”, recorda l’Àlex. Llavors, un dels manifestants es va desplomar a terra, havia patit un infart i els dos assenyalen que, si no hagués estat per la gent que era allà, “l’home hauria mort, els policies no van fer res i van obstaculitzar el pas de l’ambulància”, apunta l’Àlex. “Per a súmmum, mentre alguns veïns li feien exercicis de reanimació, un policia va llançar un manifestant contra ell, en aquell moment et bull la sang i t’adones que no els importava gens la integritat de les persones, vam haver de trucar a l’ambulància i avisar els treballadors del CAP del costat perquè ens ajudessin” critica el Carles. Després d’aquest succés, es reafirmen en la màxima que es va fer popular aquells dies, “ni oblit ni perdó”, conclouen.