Pedra seca contra l'oblit

La densa xarxa de camins del municipi de Torrefeta i Florejacs suma uns sis-cents quilòmetres. És una xifra sorprenent, però la longitud dels marges de pedra seca que salven desnivells i separen finques en aquest municipi de la Segarra és encara superior. Són milers de quilòmetres de murs en els quals no hi ha dos pedres iguals. Aquest és només un exemple de l’arquitectura popular que fa servir aquest material a Lleida, declarada patrimoni intangible de la humanitat per la Unesco aquest mateix mes. Tanmateix, aquesta declaració no suposa per si mateixa protecció per a aquestes construccions. De la mateixa manera, amb obtenir reconeixement internacional no n’hi ha prou per garantir el futur d’aquest tret ancestral del paisatge lleidatà. Malgrat la seua inesgotable riquesa de formes i tipologies, ha estat desapareixent de forma lenta però inexorable durant dècades, sense gairebé explicar amb ferms defensors fins a començaments del segle XXI (vegeu el desglossament).

Marges, bancals, cabanes, pletes, pous de gel, molins i altres construccions d’arquitectura popular estan actualment en desús i reuneixen pocs al·licients que contribueixin a la seua conservació. Fa dos anys, el Govern va decidir gravar aquestes i altres edificacions agrícoles com si fossin oficines en el marc de la polèmica regularització cadastral, encara en curs en les comarques lleidatanes. Davant d’aquesta perspectiva, alguns propietaris es van plantejar fins i tot la possibilitat d’eradicar-les de les seues finques. A l’escassa protecció legal d’aquest patrimoni històric, se suma el fet que en nombrosos municipis de Lleida ni tan sols no està recollit en inventaris.

Davant la inèrcia que tendeix a fer desaparèixer la pedra asseca com un vestigi del passat sense utilitat en el present, sorgeixen iniciatives que donen valor a l’arquitectura popular com a atractiu turístic. Exemples d’això són la Marxa dels Castells de la Segarra i la Caminada de l’Urgell. De forma paral·lela, la reivindicació de conservar aquest patrimoni ha calat de forma progressiva entre institucions i entitats. Una mostra és el Manifest de Vallbona. També es compten com a tals la declaració com bé d’interès local l’any 2007 de les tres pletes dels Plans de Sió per part del consell de la Segarra; i el Pla d’Estructuració de la Vinya de la Generalitat, que oferia ajuts de 30.000 euros per recuperar marges. Per la seua part, el Grup de Recerques de les Terres de Ponent ha dedicat un notable esforç a inventariar les cabanes de volta. El temps comença a jugar ara a favor de les construccions de pedra seca en lloc d’erosionar-les. Per això ha estat necessari redescobrir la manera en què aquestes edificacions ens parlen del nostre passat. Són el testimoni d’una forma de veure les coses lligades a l’entorn propi.

De la protecció per part dels agricultors a la d’ens culturals

La protecció de l’arquitectura popular ha anat sempre a càrrec dels agricultors, que han guardat així la memòria dels seus avantpassats. S’hi va sumar l’any 2000 l’impuls de l’arquitecte Josep Mora, que va fundar la Trobada d’Artistes de les Pallargues i els Amics de l’Arquitectura Popular. Aquesta entitat s’ha ocupat des d’aleshores de recuperar i mantenir viu aquest patrimoni.