Ajuntaments democràtics, quaranta anys reclamant un nou finançament

Dimecres es compleixen 40 anys de les primeres eleccions municipals després de la reinstauració de la democràcia. En quatre dècades, els municipis s’han dotat de béns i serveis, han viscut el boom de la construcció i la seua caiguda, però no han pogut millorar els seus mecanismes de finançament. Tenen només un 15% dels ingressos de l’administració.

Introduir una papereta en una urna havia estat un gest impossible al llarg de 48 anys, des de les municipals del 1931, però el 3 d’abril del 1979 es van celebrar les terceres votacions en cinc mesos després d’acabar d’instaurar la democràcia. Hi havia fam electoral i 162.617 lleidatans (un 60,77 per cent del cens electoral) van anar a les urnes. Gairebé un 37 per cent dels vots van anar a parar a candidatures independents, que van aconseguir 1.065 regidors de 1.747.

“Feia dos anys que s’havien celebrat les primeres eleccions de la democràcia i el sistema de partits s’estava creant partint de zero”, sosté Pere Vilanova, catedràtic en Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona. Poc després els partits van anar reclutant els polítics, bona part d’ells ja electes i alguns ja en actiu en els últims anys del franquisme. Francesc Pallarés, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, coincideix que els partits polítics eren formacions bàsicament urbanes i no havien arribat als petits municipis. A més, els veïns “tenien por de significar-se políticament i identificar-se amb unes sigles”. Però després de la primera victòria de CiU a la Generalitat (1980) i la del PSOE al Govern central (1982) “va ser més fàcil accedir” i convèncer els veïns perquè encapçalessin les candidatures.

Experts avisen que si els ajuntaments no es reivindiquen “gestionaran la misèria” amb pocs recursos

Quaranta anys després, “la realitat ha canviat un 1.000 per cent, però l’esquema de funcionament” dels municipis, un zero, assenyala Vilanova amb referència al sistema de finançament local, el principal repte pendent. Les localitats s’han dotat de carrers, xarxes d’aigua i clavegueram, piscines i pavellons. Han experimentat el boom urbanístic i la seua caiguda però no han millorat la seua participació en el sistema global de finançament. El 1979, la despesa pública no financera de les corporacions locals suposava l’11,92 per cent del total en el conjunt de l’Estat. L’administració central en retenia el 88 per cent i les comunitats autònomes tenien només el 0,08. El 1998, les autonomies havien evolucionat fins a copar el 24,30 de la despesa, davant el 62,7 de l’Estat, però les corporacions locals (ajuntaments i diputacions) seguien en un 12,9 per cent. Una altra dada: el 2010, l’administració local retenia el 15,3 per cent dels ingressos disponibles dels diferents nivells d’administració pública. El 2017 el percentatge va ser del 14 per cent. Per a l’economista Ramon Morell, els ajuntaments haurien de gestionar almenys el 25 per cent dels recursos públics, ja que són l’administració més pròxima al ciutadà i la que s’enfronta a problemes d’“exclusió social”, afirma Pere Enciso, professor d’Economia Aplicada de la Universitat de Lleida. Enciso assenyala que després de la crisi i la caiguda d’ingressos per la desfeta dels procedents d’impostos vinculats a la construcció els ajuntaments no poden afrontar les despeses “perquè no s’han buscat alternatives de finançament”. En part, perquè “tenen menys capacitat de pressió”. “Si no es reivindiquen, gestionaran la misèria.” “Hi ha un desfasament entre el que fan els ajuntaments i els mecanismes institucionals de govern local”, incideix Pere Vilanova. Una de les principals entrades de diners són els ajuts de les diputacions, una escala d’administració qüestionada per innecessària i la desaparició d’aquesta faria “els ajuntaments més feliços”.