Sant Serni, el súmmum de l'abandó

Qualsevol que vulgui arribar fins a la localitat de Sant Serni, a la carretera de Torà a Ardèvol, haurà d’esquivar un ferm similar a circular per sobre d’un formatge emmental, amb forats d’un diàmetre que poden superar els dos metres i amb una profunditat d’entre deu i quinze centímetres. Els seus set veïns, vint-i-cinc si comptem els de les masies del nucli, van decidir assenyalar en roig cada forat i posar la llegenda reivindicativa “ajuntament de Torà” com a protesta i per evitar que els usuaris del tram no es deixin les rodes en l’asfalt. Explica l’alcalde, Magí Coscollola, que l’actual carretera, que és l’única via directa de comunicació amb la localitat d’Ardèvol, al Solsonès, era un camí i que el consistori va asfaltar aquests onze quilòmetres fa més de tres dècades per millorar la comunicació amb els nuclis i masies dels termes de Sant Serni, Claret i Lloberola. Coscollola lamenta que les diverses administracions, tant la Diputació com la Generalitat, mai han volgut afrontar una intervenció en aquest tram i “per a un ajuntament petit com el nostre l’actuació supera les possibilitats d’inversió”. Quan s’arriba a la població, la vegetació amb prou feines permet poder distingir els accessos i, al carrer Major, aquesta ens arriba perfectament a la cintura.

Església del 806

El veí Joan Querol comenta que la tallen un parell de vegades a l’any. L’itinerari ens porta fins a l’església de Santa Maria, un antic temple ja documentat l’any 806 propietat del bisbat. L’entorn podria passar perfectament com a decorat d’un western mexicà. Entre la humitat de les velles parets es pot entreveure que alguna vegada van estar pintades i decorades, i ara només en queden alguns tons diluïts. El terra no és apte per a talons i els bancs amuntegats en una part de la nau estan perfectament esculpits pels tèrmits. Si és de dia no fa falta llum, entra directament pels forats de sostre i parets. De fet, entrar a l’església ja requereix una bona dosi de valentia. A la part exterior, entre la brossa s’entreveuen cinc columbaris, encara que les tombes de terra fa anys que no es veuen. Quan mor algun veí, han d’obrir camí.

Contaminació

Si tornem al poble, ens saluda l’òxid dels gronxadors i, a sota d’aquests, una trapa semioberta de gairebé un metre per on passa la xarxa d’aigües. Si intentem seguir aquesta canalització i desaigües comprovem que la cosa no millora, hi ha trams en els quals la fetor es fa inaguantable. Comenta una veïna que la canalització d’aigües residuals ha contaminat els pous d’aigua que proveïen tant la població com les masies més properes.

A l’últim, i no menys important, visitem el local social d’aquest nucli de Torà, una antiga i magnífica mansió de dos plantes en fase d’abandonament total i amb una entrada impracticable. Si no s’hi posa remei, els veïns diuen que el poble haurà de tancar les portes d’aquí a pocs anys i el mateix alcalde admet la necessitat d’afrontar una actuació important per frenar la degradació.