«Demanem una petita part dels milions que es van confiscar»

La lleidatana Laureana Cervera presideix l’Associació de Perjudicats per la Confiscació del Govern Franquista, una entitat que treballa perquè la llei de Memòria Històrica reconegui aquest col·lectiu com un dels afectats per l’espoli que va dur a terme l’Exèrcit Nacional durant la Guerra Civil espanyola després de l’alçament del 1936. L’APIGF reclama 12 milions de pessetes de les 3.300.000.000 que es van confiscar. Així mateix, una investigació determina que 21 ajuntaments de Lleida també van estar afectats per aquesta situació.

D’on sorgeix el moviment per buscar els diners que va confiscar Franco?

A Els Matins de TV3 van aparèixer una vegada la senyora Montserrat Capdevila i la seua filla Lídia Jiménez i van explicar que tenien un rebut que representava “alguna cosa”. Quan van anar a reclamar perquè els paguessin sempre els deien que no ho sabien, que això no toca... Arran d’això, es va reunir la gent per fer l’Associació d’Associació de Perjudicats per la Confiscació del Govern Franquista (APIGF).

Qui reuneix l’associació?

L’entitat va reunir tots aquells que tenien un paper de la confiscació. M’he trobat amb molta gent amb por, que diu “tinc aquest paper i no sé què fer-ne”. Hi havia gent que, per exemple, per poder treballar comprava una màquina i pagava amb aquest paper a condició que quan els tornessin els diners pagarien la màquina.

En què consistia l’espoli?

Quan entrava Franco a les places conquerides deia “tots els diners que tingueu els heu de portar al Banc d’Espanya i si no als ajuntaments, a les comandàncies militars o altres bancs, que els recollirem”. L’excusa era que hi havia una depreciació de la moneda. La realitat era que només volien uns bitllets determinats, que eren de la Segona República i que estaven avalats per l’or del Banc d’Espanya. Aquests diners els van prendre a la societat civil, no als ajuntaments.

Com funcionava la confiscació de moneda?

Anaves a l’ajuntament, a la comandància militar o al Banc d’Espanya i entregaves els diners. Des de Sevilla, Queipo de Llano amb les seues arengues deia quins diners eren legals i il·legals. La gent agafava tot el que tenia, anava al recaptador i aquest recollia els diners que els interessaven. Després et donaven el paper que deia “fons de paper moneda posat en circulació per l’enemic” dient el que has donat, perquè quan s’acabés la guerra poguessis reclamar-ho.

Hi va haver persones que van acabar reclamant els diners confiscats?

Sí, però a tots els deien el mateix i la resposta mai no va ser positiva.

Quants particulars afectats hi pot haver a Lleida?

De Lleida, a l’APIGF tenim 20 persones. A tot Espanya som unes 900 famílies.

Tenen esperança de recuperar aquests diners?

És de justícia social. Si no tingués esperança, no lluitaria. José Ángel Sánchez Asiaín va localitzar el total de pessetes confiscades i són 3.300.000.000 pessetes d’aquell temps.

Sánchez

Asiaín va ser el director del Banc de Bilbao, un gran historiador i l’únic que ha fet alguna cosa sobre l’economia de la Guerra Civil.

I què feien amb aquests diners?

Pagaven la Quinta Columna, els soldats nacionals...

Quants diners reclamen des de l’associació que presideix?

Actualment són 12 milions de pessetes. Mira tot el que s’ha perdut.

Quants milions d’euros podrien arribar a ser?

No es pot parlar mai del que valen. No ho sé, primer que ens reconeguin com a víctimes i després ja en parlarem.

En quina situació ens trobem ara respecte a la llei de Memòria Històrica?

La llei de Memòria Històrica de Felipe González va avalar els partits, sindicats i Església com a víctimes del franquisme, però mai la societat civil. La llei de José Luis Rodríguez Zapatero del 2007 no ho va reparar tot i la societat civil en va quedar fora. El 2017 el grup socialista va presentar una proposició de llei que ampliava els drets de la memòria històrica, però va ser vetada pel govern del PP perquè deia que hi hauria un augment de la despesa pressupostària. Alhora, la Generalitat catalana i la valenciana van aprovar les nostres propostes, que eren ampliar-lo a la societat civil i incloure les confiscacions. El “fons de paper moneda posat en circulació per l’enemic” està basat en el decret de 27 d’agost, l’ordre del 5 de setembre i el Butlletí Oficial de l’Estat de 17 de setembre, tot del 1938. Reclamem que això estigui reflectit en la nova llei de Memòria Històrica.

Si la societat civil no està reconeguda com a víctima, quin és el fonament legal amb què reclamar aquests diners?

Si la llei no parla de societat civil, qui hem de reclamar? Cal treballar a nivell de voluntat política. És la base. Si no hi ha res que ens avali per a la reclamació, què fem? El que val aquests diners ja ho parlarem, però primer que se’ns reconegui.

Estan en converses amb l’Estat?

Ara estem en un impàs. Esperem que aviat s’arreglin les coses i hi hagi la voluntat política i podrem continuar parlant amb qui sigui responsable de Memòria Històrica.

Investiguen l’espoli en 21 municipisUna investigació de l’historiador Narcís Castells ha tret a la llum documentació que acredita l’espoli dut a terme pel govern franquista en vint-i-un ajuntaments de Lleida. En els municipis en els quals no hi havia sucursal bancària o comandància militar, eren els consistoris els qui havien de requisar la “moneda posada en circulació per l’enemic” (vegeu SEGRE de divendres). La investigació ha posat al descobert indicis que aquesta situació s’hauria produït en 97 ajuntaments catalans, però les persones afectades es compten per milers. Ara, l’Associació de Perjudicats per la Confiscació del Govern Franquista busca que la llei de Memòria Històrica els reconegui com a víctimes del franquisme.