És un perill el Covid per a la qualitat de la democràcia?

La Universitat de Göteborg ha fet públic l’índex Varieties of Democracy (V-Dem), que analitza el possible impacte del Covid-19 sobre la qualitat democràtica dels països. S’estableixen quatre categories: risc baix, risc mitjà, risc alt i autocràcies tancades. Espanya figura entre els trenta-quatre països que, segons aquest indicador, corren un risc mitjà de perdre drets i llibertats després de la pandèmia. En aquest mateix grup hi ha els Estats Units, Suïssa, Polònia i Rússia. Davant d’aquests, destaquen els quaranta-set estats de risc baix, com Portugal, França, Alemanya, Itàlia o el Regne Unit.

El professor d’Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jordi Mas Elias coneix bé aquests índexs perquè va treballar-hi per a l’elaboració de l’informe Espanya als indicadors internacionals de democràcia. En aquesta investigació posava de manifest com s’havia produït un descens important, entre el 2010 i el 2019, en els nivells de qualitat democràtica a l’estat espanyol. “Els dèficits es van detectar sobretot en la dificultat per a la celebració de referèndums, les carències en la política informativa del govern i les dificultats per a la llibertat d’expressió”, explica Mas a aquest diari.

Segons explicar aquest professor, V-Dem és un índex molt complex i compta amb una metodologia molt moderna que permet detectar variacions produïdes en el nivell democràtic dels països al llarg del temps. Aquest índex ha estat el primer a estudiar la situació des de l’inici de la pandèmia i posa de manifest com el Covid-19 pot representar un risc per a la democràcia a tots els països del món.

A Mas li estranya que Espanya hagi estat classificada en un nivell més baix que altres països de l’entorn que han pres mesures similars. La raó per la qual Espanya té una situació de risc mitjà és perquè V-Dem assegura que hi ha hagut restriccions a la llibertat d’informació, sense especificar quines. A part d’aquesta circumstància, no hi ha grans diferències a l’índex respecte a les mesures que han pres països qualificats de baix risc com França, Alemanya o el Regne Unit.

“Són mesures que es justifiquen per la situació excepcional i s’espera que després torni a la normalitat. Però des de la ciència política hi ha una preocupació perquè en situacions excepcionals de crisi, guerra o xoc, els estats acostumen a apropiar-se una sèrie de drets que després no sempre tornen als ciutadans i es produeix una pèrdua de control democràtic. El més perillós és que les mesures excepcionals acabin convertint-se en una cosa normal. Per això hem d’estar especialment atents i per això els indicadors intenten mesurar aquest risc”, assenyala Mas.

Un altre professor de la UOC, el lleidatà Josep Maria Tamarit, catedràtic de Dret Penal d’aquesta universitat i també de la de Lleida, apunta a les raons de fons d’aquest risc: “La llibertat i els drets no són una cosa natural, sinó el producte de la lluita de la civilització contra la barbàrie, un projecte construït amb esforç.”

En un article publicat a SEGRE el passat 26 d’abril arran d’un reportatge sobre els drets en l’estat d’alarma, Tamarit va destacar que “la humanitat pot tornar fàcilment a l’estat salvatge, i en l’estat salvatge qui regna és la por. I en un clima de por, la ciutadania sembla disposada a assumir dòcilment el sacrifici de la seua llibertat. Vet aquí la segona epidèmia”.

entrevista

Joan Mas Elias. Professor de Dret i Ciència Política de la UOC

Vostè va fer un estudi que va concloure que Espanya havia perdut qualitat democràtica en l’última dècada. Es pot agreujar això amb el Covid-19?

Pot ser, perquè en situacions excepcionals es prenen mesures excepcionals, i és evident que la pandèmia ho és. En aquests casos, els estats acostumen a apropiar-se de drets i el risc és que no els tornin a la ciutadania quan la situació deixi de ser excepcional. La qüestió és vigilar que no perdem drets en la nova normalitat.

Què li ha semblat la gestió de la crisi a Espanya?

És molt discutible, sobretot la centralització. En primer lloc, perquè s’ha donat tota l’autoritat a un ministeri sense gairebé competències i que, per tant, coneix poc els territoris i els recursos, i en segon lloc perquè s’ha adoptat les mateixes mesures a tot arreu malgrat que la realitat de cada comunitat era molt diferent. En això Espanya ha actuat de forma molt diferent de països descentralitzats com Alemanya o el Canadà.