50 anys domant la Ribagorçana

És el tercer embassament més gran de la conca del Segre després dels de Canelles i Rialb i des de fa cinquanta anys contribueix a domesticar les aigües del Noguera Ribagorçana per assegurar el subministrament no només dels gairebé 140.000 veïns de Lleida ciutat i de part del Segrià, sinó també dels regadius de l’històric canal de Pinyana (1147), del canal Algerri-Balaguer (1999) i de l’Aragó i Catalunya. El pantà de Santa Anna, com tots els que es van construir al segle XX impulsats majoritàriament pel règim de Franco, és producte de sang, suor i llàgrimes. La construcció de la presa, que es va posar en servei el 12 de novembre del 1970 (dijous va fer mig segle), va implicar l’arribada a la zona, a cavall de Lleida i Osca, de 1.500 treballadors, que es van instal·lar majoritàriament a Castellonroi, però també a Alfarràs. Quinze homes van morir a les obres. L’alcalde de Castellonroi, Paco Rivas, remarca que l’arribada dels operaris de la presa, procedents de Còrdova, Granada, Almeria o Ciudad Real, va portar la constructora, Enher, a aixecar un poblat sencer del qual encara queden “les cases dels enginyers i els xalets dels empleats de la CHE”. L’escola i la cantina es van demolir, afegeix. L’ermita de Santa Anna, que dóna nom al pantà, presideix encara el turó en el qual se situa Castellonroi, que per la seua altitud “és de secà, malgrat tenir un riu i un embassament al terme municipal”, afegeix Rivas.

L’alcalde assegura que la nota negativa se la va emportar el poble de Tragó de Noguera, de 600 habitants, que va quedar negat per les aigües de la Ribagorçana. El pantà té capacitat per a 236 hectòmetres cúbics d’aigua i quan hi ha sequera encara poden veure’s les restes de Tragó. Antics veïns i els seus descendents es reuneixen cada any per Sant Jordi.

La construcció de la presa va obligar a construir un poblat nou a Castellonroi

Els seus pares eren originaris d’aquesta població de la Noguera i sempre s’ha sentit vinculat al poble, especialment als seus orígens, a les tradicions i “a mantenir viva la memòria del poble”. “El sofriment dels veïns que havien d’anar-se’n va ser immens, molts d’ells no havien sortit mai del poble i la incertesa de no saber què fer va ser terrible”.

Els embassaments de Santa Anna i Canelles també van tallar la comunicació natural entre Catalunya i els pobles propers d’Aragó, amb els quals hi havia molta relació. Abans que l’aigua negués el poble molts ja havien pres la decisió d’anar-se’n perquè no hi havia futur.