Cas Boreas: la instrucció eterna

L’anomenat cas Boreas, sobre suposades adjudicacions irregulars a la diputació de Lleida entre 2011 i 2018, s’ha convertit en una causa interminable. La investigació es va iniciar el 2016 i cinc anys després molts investigats encara no han declarat en seu judicial. Aquesta anòmala circumstància s’explica per com s’ha anat generant aquesta causa, que acumula 33 volums i més de 7.000 folis, la qual cosa la converteix en un cas gegantí difícilment assumible per un sol jutjat. Per què s’ha arribat fins aquí?

En primer lloc per les característiques de la investigació. El pes de les diligències el van portar els Mossos a partir del 2016. El jutjat ja va obrir llavors la causa corresponent, però no la va tutelar de forma efectiva fins dos anys després, quan es van sol·licitar diligències que afectaven drets fonamentals (escorcolls, intervencions telefòniques...).

Els Mossos van iniciar el 2016 la investigació com ho haurien fet en el supòsit que fos vigent la reforma processal que preveu que la instrucció la portin els fiscals en lloc dels jutges, la qual cosa no és el cas. Amb l’actual llei és recomanable que els jutges dirigeixin la instrucció des del principi. Les diligències van arribar al jutjat quan ja havien donat lloc a moltes ramificacions. El jutjat va ordenar escorcollar la seu de la Diputació l’octubre del 2018, ara fa tres anys.

Aquesta instrucció interminable va causar la dimissió del llavors president de la corporació, Joan Reñé, provocada pel PDeCAT, el seu propi partit.En segon lloc, el fet que el jutjat assumís de forma efectiva la instrucció va provocar que es declaressin secretes les actuacions durant mesos, una cosa avalada per la llei però que pot comportar cert abús per als drets fonamentals dels investigats.En tercer lloc, la manera de desenvolupar la investigació, amb intervenció directa del jutjat quan la causa ja estava molt avançada, ha generat un volum gegantí inassumible per als recursos d’una jutge d’instrucció i una fiscal. Això ha estat conseqüència del que alguns juristes qualifiquen com a colonització del dret penal: quan la jutge té coneixement de les diligències, la policia li entrega un informe ja tancat.

Tot plegat ha derivat en una acumulació de causes que inicialment s’haurien pogut investigar en jutjats diferents, i en conseqüència amb jutges i fiscals diferents, la qual cosa hauria agilitzat les diligències al disposar de molts més recursos.

A la investigació iniciada per suposades comissions se’n va afegir una altra per la presumpta falsificació de factures per finançar CDC, que es va separar en una altra causa; una altra sobre suposades irregularitats en el manteniment de les carreteres a Ponts, que també es va separar en una altra causa; etcètera. Totes les instrueix un sol jutjat.

La dilació posa en risc drets fonamentals

La conseqüència de com s’ha instruït la causa és que 5 anys després de l’inici de les investigacions i 3 després de l’escorcoll de la Diputació, molts imputats encara no han declarat en seu judicial, i només alguns ho han fet en l’últim mig any (Joan Reñé va negar el mes de juny passat el cobrament de comissions il·legals i va dir que les seues actuacions van ser avalades pels tècnics). Aquesta dilació té importància perquè la justícia que és lenta no és justícia. En una de les causes esqueixades, la defensa dels investigats (entre ells el cap de Carreteres de la Generalitat a Lleida, Jordi Benet) va demanar el mes de desembre passat que s’arxivés, i molts mesos després no havia rebut resposta.

Ara mateix la instrucció d’aquesta peça separada està gairebé tancada, però encara viva. El fet que la causa inicial s’hagi esqueixat en d’altres ha provocat, per exemple, que la Fiscalia Anticorrupció de l’Audiència Nacional hagi reclamat part de la investigació perquè podria afectar el cas del 3%, que s’investiga allà. Si se’l queda, alguns investigats (entre ells empresaris de Mollerussa i Osca als quals s’imputa falsificació de factures per finançar CDC) podrien haver de declarar com a imputats a Madrid i com a testimonis a Lleida.

Declarar com a testimoni comporta l’obligació de dir la veritat, amb la qual cosa podrien perjudicar els seus propis interessos. És un contrasentit com el que va afrontar Trapero quan va declarar com a testimoni en el judici de l’1-O malgrat que tenia pendent una causa de la qual finalment va ser absolt.