La llei protegeix els okupes?

L’incendi en un pis ocupat que va obligar a desallotjar trenta veïns la setmana passada al carrer Sant Ruf de Lleida ha posat en relleu una vegada més els continus problemes veïnals que genera l’ocupació il·legal. A aquest foc s’ha afegit aquesta setmana la detenció d’una persona per deixar diversos habitatges sense servei de gas al robar canonades de coure en un edifici de Mollerussa amb diversos pisos ocupats de forma il·legal. Si no es denuncia els okupes a les quaranta-vuit hores d’entrar a casa, la policia no pot fer-los fora sense permís judicial, i portar el cas al jutjat són mesos de tràmits.

A més, si es talla el subministrament de llum i aigua, els okupes poden acusar el propietari d’un delicte de coaccions. Això ha portat a preguntar-se si la llei protegeix massa els okupes, però el cert és que es tracta d’una realitat complexa, ja que des de la crisi financera del 2008 hi ha un gran nombre de persones vulnerables que no poden satisfer la hipoteca o el lloguer i ocupen habitatges buits per necessitat. Els experts veuen un problema més polític que legal en aquesta situació.

“La solució passa perquè les administracions públiques s’impliquin d’una manera més clara i decidida a garantir i facilitar l’accés a l’habitatge”, afirma el doctor en Dret Enric Rubio, de Rubio Advocats. “Si es vol compatibilitzar el legítim dret a la propietat privada amb el dret a disposar d’un habitatge digne protegint les persones vulnerables o en risc d’exclusió social, l’administració ha de comptar amb un parc d’habitatges de caràcter públic molt més ampli”.

També ho veu així Xavier Prats, advocat especialitzat en dret immobiliari i director comercial de Finques Prats. “Estic convençut que el problema sorgeix d’una manca de construcció d’habitatges socials, protegits o subvencionats per part de les administracions, principalment autonòmiques o estatals. Han abandonat els seus deures de promoure aquesta mena d’habitatges, com sempre s’havia fet tant en règim de lloguer com de venda”.

«El procés de desnonament sol tardar 8 mesos»

Xavier Prats. Director Finques Prats

Per què costa tant recuperar una casa ocupada?

Tenim una normat iva molt garantista per a les famílies vulnerables o necessitades de protecció que ajuda molt aquests col·lectius, però de vegades és un obstacle per al propietari d’un pis que un dia se li presenta un gran problema d’okupació. Els processos de desnonament actualment acostumen a tardar al voltant de vuit mesos. Però s’aconsegueix retornar les claus al propietari en el cent per cent dels casos.

Els okupes solen forçar habitatges propietat de bancs o fons d’inversió perquè saben que no solen portar el cas al jutjat.

Amb la nova llei sembla que hauran d’oferir un lloguer social als okupes. Per sort, cada vegada queden menys propietats en mans dels bancs i s’està reduint molt l’estoc d’habitatges per okupar. 

«Cal promoure més habitatge social»

Enric Rubio. Advocat. Doctor en dret

Si no es denuncia l’ocupació en quaranta-vuit hores, la policia no pot fer fora els okupes?

En realitat, la llei no fixa aquell termini concret de quaranta- vuit hores. El que diu la llei és que els agents de l’autoritat poden intervenir, sense necessitat d’autorització judicial, en cas de delicte flagrant, que és “aquell que s’està cometent o que s’acaba de cometre”. Això implica que, si els ocupes ja hi han accedit i s’han instal·lat a l’habitatge, la policia necessita ordre judicial, després de l’exercici de la corresponent acció civil o penal, però això comporta el seu temps.

Si el propietari talla els subministraments de llum i gas, pot ser acusat de coaccions?

En efecte, deixar sense proveïment elèctric les persones que ocupen un immoble pot ser constitutiu d’un delicte de coaccions de l’art. 172 del Codi Penal, ja que es considera que la finalitat d’aquesta acció és doblegar la voluntat i llibertat d’aquelles com a mitjà de forçar el desallotjament.

Com es pot compatibilitzar el dret a la propietat i el dret a un habitatge digne?

L’administració ha de comptar amb un parc d’habitatges de caràcter públic molt més ampli, ja sigui promovent la construcció d’habitatge social, adquirint-ne altres de nous o d’usats al mercat o bé forçant que els grans tenidors destinin una part dels habitatges a lloguer social, encara que sigui durant un temps limitat i a canvi d’unes rendes fixades per endavant.