Lluís Cortés: «El meu cap continua a Ucraïna»

Fa uns dies que ja és a Balaguer, però el cap el continua tenint a Ucraïna? Sí, totalment. Estic aquí bé, tranquil, la família sobretot és la que està més tranquil·la, però és cert que el meu cap no pot deixar de pensar en el que hem deixat allà. Tinc molts amics, gent de l’staff tècnic, jugadores i coneguts que no poden sortir, altres que no desitgen sortir perquè volen defensar el seu país i altres que aspiren a marxar però no saben com. Et preocupes molt perquè són amics i estan en risc de perdre la vida.

Mai es podia imaginar trobar-se en una zona de guerra... Mai m’ho hauria imaginat. Fa uns mesos estàvem guanyant la Champions amb el Barça, vam guanyar el triplet, era tot preciós.. Vam decidir descansar un temps perquè ho necessitàvem, ens vam entusiasmar amb el projecte d’Ucraïna perquè tot el que volien aconseguir al país era molt interessant a nivell de futbol femení i al cap de tres mesos ens trobem amb això, amb una guerra, i per a mi és molt difícil d’entendre. Quan ens acomiadàvem de la gent el dia que vam sortir de Kíiv va ser molt dur. Alguns ens explicaven que l’endemà se n’anaven al front.. Per a mi és inconcebible. És Ucraïna, és Europa, és aquí al costat. Evidentment una guerra està malament en qualsevol lloc i n’hi ha moltes en massa llocs, però és que aquesta la tenim aquí al costat.

Amb Jordi Escura, el seu preparador físic, van haver de prendre decisions enmig d’una situació tensa. Sí. Prendre decisions és difícil, però prendre-les sota aquesta pressió tan bèstia.. Érem a Kíiv, els tancs russos s’estaven atansant a la ciutat i sí, vam pensar a anar-nos-en, però per on? La carretera estava col·lapsada. Vam mantenir el cap molt fred en una situació que per a res del món no et convida a tenir el cap fred. Per sort el Jordi és una persona molt calmada i amb experiència i al costat de la Federació Ucraïnesa de Futbol vam traçar un pla per marxar. Ens considerem uns privilegiats perquè vam tenir aquesta ajuda de la Federació de Polònia i el suport de l’Espanyola i de l’ambaixada. Sí, són decisions difícils en un entorn complicat i en un ambient que no coneixes. Mai no hem estat en una guerra i no saps quines són les millors decisions.

Es va adonar de quan va començar tot? El dia anterior havíem arribat a Kíiv, vam sortir a sopar i aquell matí jo era a l’habitació dormint. Em va trucar el Jordi, que havia sentit el que semblaven explosions, però no va pensar que eren bombes. La seua germana Anna, que treballa a Catalunya Ràdio, li va trucar per avisar-lo i ell em va trucar a mi per dir-m’ho.

Els van plantejar com una opció quedar-se i esperar. Sí. Ens deien que ens quedéssim, que això passaria aviat, però amb el Jordi alguna cosa ens deia que en aquests casos la gent que s’espera és la que en surt més mal parada i ens vam dir que havíem de sortir, tardéssim el que tardéssim. Ens va costar més de vint hores arribar a Lviv i quatre dies tornar a Barcelona.

El tram fins a Polònia el van fer en un tren de refugiats. Sí, amb cotxe no va ser fàcil. La gasolina s’acabava, però el pitjor va ser el tren. Per pujar hi havia baralles, crits, va pujar més gent de la que hi cabia. L’escenari era caòtic, dones amb els seus fills que s’havien acomiadat dels marits, pares i germans sense saber quan tornarien a veure’s. Era dramàtic. El viatge va durar vint hores i després el tràmit, etern, de passar la frontera. Quan ho vam aconseguir el Jordi i jo estàvem contents, perquè ho recuperàvem tot, però la gent d’Ucraïna estava trista. Per a ells començava una nova vida des de zero, sense res, sense saber quin és el seu futur.

Ha decidit implicar-se recollint material per a Ucraïna. Sí, vull ajudar i ho fem donant visibilitat a diferents iniciatives però també recollint material a Balaguer. Ja en tenim una bona quantitat per enviar-la a Ucraïna.