“Els murs d'Oliana tremolaven”

Els embassaments no només serveixen per emmagatzemar aigua, pal·liar-ne l’escassetat en temps de sequera i generar energia, sinó també per evitar els efectes destructors de les avingudes durant un temporal de gota freda. S’ha de destacar que el novembre del 1982 feia només un parell de setmanes que havia col·lapsat la presa de Tous, a València, i havia deixat desenes de morts i tota una comarca negada. En aquest sentit, durant el temporal del novembre la tensió augmentava a les preses lleidatanes a mesura que també ho feia el nivell de l’aigua als embassaments.

Ramón Arxer treballava com a tècnic a la d’Oliana. Recorda com el sobreeixidor de la presa va arribar a funcionar al límit de la seua capacitat, sobre els 2.000 m3/s, i que hi havia aigua per tot arreu. “Un dels nostres objectius era que la central no deixés de produir electricitat, no només per no deixar el territori sense corrent, sinó perquè sense electricitat les comportes del sobreeixidor haurien deixat de funcionar, amb el risc que la presa col·lapsés”, explica Arxer, que afegeix que “els murs de la presa tremolaven i hi havia molt soroll”.

Al Pallars Sobirà Anselm Segalàs, que llavors treballava a la central de Llavorsí, recorda que les cortines d’aigua van ser constants durant més de tres dies, fins que els rius es van desbordar. “La Noguera Pallaresa va arribar a Llavorsí al nivell del pont que creua per anar a la vall de Cardós”, afirma Segalàs, que recorda com una grua treballava sense parar per desbloquejar el pont de troncs, bigues i altres materials que bloquejaven l’ull. Uns metres més amunt, assegura, el mur que protegia la central de Llavorsí va cedir i es va inundar la part baixa del poble. Quant a la central, van haver de ser desmuntades les bombes de refrigeració, i la sala de turbines i alternadors va quedar inundada i inutilitzada. Tampoc hi havia línia telefònica, i només funcionava la de la companyia, que molts veïns van utilitzar per comunicar-se amb els seus pròxims.

Per la seua part, Xavier Turiella, que aquells dies treballava a les comportes de la central de Sant Llorenç de Montgai, assegura que “estaven obertes al màxim, i malgrat que l’embassament no va arribar a estar mai al límit, l’aigua estava per tot arreu”. “A Camarasa i Oliana es van viure situacions més perilloses, però aquí no va ser el cas”, explica Xavier, que afirma també que gràcies als actuals models de predicció, a les canalitzacions que s’han fet als llits fluvials des d’aleshores així com a la construcció de l’embassament de Rialb, molt difícilment es podria repetir una situació tan catastròfica com la que es va viure fa quaranta anys a la demarcació.