Testimonis de la gran riuada del 1982

«Vam haver de treure els hostes per la teulada»

Antonia Cortés

BALAGUER

Antonia Cortés tenia un hotel al costat de la Banqueta, on actualment hi ha l’Hotel Balaguer. Recorda que el seu fill la va trucar diumenge per dirli que la cosa anava de debò i que no es mogués de casa. “Poc després l’aigua va començar a entrar pel lavabo del soterrani, i va inundar completament la discoteca que teníem”, recorda Cortés, que afirma que allò “semblava una olla de cols bullint”. “El riu va pujar molt ràpid i quan es va desbordar va inundar també la planta baixa i va arribar l’aigua fins al primer pis”, explica Cortés, que recorda com van haver de treure els seus hostes per la teulada per protegir-los. “L’hotel donava al carrer D’Avall, i a causa que a la Banqueta hi havia molts corrents era impossible sortir d’una altra manera de l’edifici”, assegura. “La ciutat va quedar molt malament, el fang superava el metre en molts llocs i hi va haver molta gent que va haver de tornar a començar de zero”, diu Cortés, que recorda també el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol prenent un cafè al bar de l’hotel durant una visita a Balaguer per veure les destrosses de la riuada. 

«Estàvem alerta per si rebentava la presa d’Oliana»

Salvador Balaguer

Ponts

Salvador Balaguer, veí de Ponts i exalcalde del municipi, assegura que “les conseqüències de la riuada van ser molt desagradables”. “Al nostre municipi va perdre la vida un jove, un drama, ja que les pèrdues materials es recuperen, però una vida no”, afirma Balaguer, que afegeix que “el riu va anar augmentant el cabal fins a desbordar-se i tota l’horta de Ponts va quedar submergida en aigua”. Juntament amb el noi d’Oliana que va morir a Ponts ofegat per l’avinguda del Segre hi havia la seua companya Susana, una jove de vint anys que no va poder ser rescatada fins l’endemà al matí. “El pitjor record d’aquella nit va ser escoltar els crits d’auxili d’aquesta noia enmig de la foscor”, explica Balaguer, que afirma que “teníem una llanxa preparada per anar a buscar-la, però sense visibilitat era impossible intentar-ho”. D’altra banda, Balaguer recorda com van créixer els rumors que la presa d’Oliana es podia col·lapsar. “La gent estava preparada per si calia evacuar el municipi, però afortunadament no va ser així, malgrat que sí que hi va haver gent que va haver d’abandonar les seues cases”, recorda. Val a destacar que el Segre al seu pas per Ponts va arribar a superar els 500 metres per sobre del seu llit fluvial i que van passar molts dies fins que va tornar al seu curs una vegada va disminuir el cabal. “Tots els regs van desaparèixer i hi va haver un gran esforç col·lectiu per tornar a la normalitat”, assegura Balaguer. 

«Balaguer va quedar partida en dos i molts ho van perdre tot»

Pepito Alòs

Balaguer

Balaguer va quedar dividida en dos a causa de l’avinguda del riu, i puc assegurar que no estàvem previnguts per al que ens vindria a sobre”, assegura Pepito Alòs, veí de Balaguer que durant les inundacions del 1982 tenia 54 anys. Alòs, que és fill de pagesos i va treballar com a jornaler gran part de la seua vida, recorda que quan el riu es va desbordar no es podia creuar per cap banda i que per a molta gent aquell dia va significar “tornar a començar de zero”, ja que l’aigua i el fang van causar estralls tant en negocis com en habitatges. “El meu cunyat tenia una granja i tots els animals van morir, i com ell, moltes més persones ho van perdre tot”, assegura Alòs, que afegeix que “la gent que vivia a prop del riu va haver de córrer, i en la pujada de la plaça Mercadal, al costat de la Banqueta, l’aigua va arribar fins a la meitat, encara que afortunadament no es van lamentar 

pèrdues humanes a Balaguer”. Així mateix, Alòs recorda que “des d’aquell dia sempre diem que a la la vora del riu no t’hi facis el niu”. En aquest sentit, recalca que la pujada del Segre va ser molt ràpida i que baixava amb molta força. “L’aigua arrossegava materials, mobles, troncs i animalsmentre que afirma que “van haver de treure les baranes del pont Nou perquè l’aigua pogués córrer i així no es trenqués la infraestructura”. Quant a la resposta de la població, Alòs remarca que llavors eren tots balaguerins i es coneixien pel renom de la casa, i que hi va haver una gran onada de solidaritat entre els veïns per tornar a la normalitat com més aviat millor. “Tinc gravada al cap la imatge de centenars de persones amb cubells i pales traient fang de les cases, va ser una cosa mai vista per nosaltres ni repetida fins al moment”, conclou Alòs.

«Havíem de treure’ns les castanyes del foc, Aran estava molt aïllada»

Pau Perdices

VIELHA

“En aquel l temps la Val d’Aran estava encara bastant aïllada i érem conscients que rebríem poca ajuda de fora”, explica Pau Perdices, exalcalde de Vielha i que el 1982 era bomber voluntari. Vielha va ser un dels municipis més afectats de la Val, ja que va estar tres dies sense aigua corrent i es van esfondrar dos cases al costat del riu Nere, un dels afluents de la Garona. “Al barranc de Casau es va concentrar la major part de la pluja i una part del municipi va quedar completament inundat, encara que les necessitats bàsiques van estar sempre cobertes”, recorda Perdices, que d’altra banda destaca el treball de José López Munuera, llavors cap dels bombers així com el seu fundador, com el coordinador de l’ajuda a la zona. En aquest sentit, Perdices recorda que llavors no hi havia una estructura de la Generalitat ni existia el Conselh i que la poca ajuda que van rebre va ser per part de França, en concret l’helicòpter lleuger Alouette, que sovint anava a fer rescats a la zona. 

«El nivell de l’aigua pujava un pam cada 15 minuts»

Pere Molins

Arfa (Ribera d’Urgellet)

“Estàvem molt nerviosos tots, l’aigua era imparable i el nivell no parava de créixer, pujava un pam cada 15 minuts i anava cobrint les escales d’entrada a casa meua davant de la nostra mirada impotent”, explica a aquest diari Pere Molins, fill del Molí d’Arfa, que llavors vivia allà juntament amb els seus pares i germana. Aquest veí recorda que l’aigua no va parar de pujar fins que “va mullar les bigues del primer pis”. El taller, on la seua família molia el gra per fer farina i on tenien les màquines per treballar el ferro, va quedar cobert. “Van venir veïns a ajudar-nos a treure algunes màquines petites, que vam carregar en un tractor, i vam pujar a la part alta del poble, però la majoria les vam perdre o vam haver de passar un mes sencer netejant-les de llot”, explica. La família de Molins es resistia a abandonar la seua casa durant la catàstrofe, però els veïns, que van veure el perill, els van obligar a marxar i els van allotjar durant els dos dies següents. L’aigua també va arrasar les obres del poliesportiu nou d’Arfa, que estava a punt de ser inaugurat i es va haver de tornar a construir. 

«Les tapes del clavegueram saltaven per la pressió»

Antonio Capdevila

Lleida

Antonio Capdevila va viure les inundacions a la ciutat de Lleida com a bomber de l’ajuntament de Lleida. Recorda que quan van saltar les alarmes a la capital de Ponent diumenge a la nit, ell i els seus companys van agafar un altaveu i van recórrer la zona baixa de Pardinyes amb cotxe per demanar als veïns que desallotgessin la zona. “Molta gent no ens va fer cas, i aquella mateixa matinada vam començar a rebre trucades de gent que necessitava ajuda”, explica Capdevila, que afegeix que “a Lleida no hi va haver por, però sí que es van respirar molts nervis, ja que hi va haver moltes destrosses materials”. Aquest bomber jubilat, que aleshores tenia 36 anys, recorda que la zona de la rambla Ferran es va fer intransitable en poques hores. “Les tapes del clavegueram van començar a saltar per la pressió de l’aigua i quan el riu es va desbordar vam haver de deixar el camió aparcat a la baixada del carrer de l’Audiència per poder moure’ns per la zona amb barca”, recorda. Ell és una de les persones que apareixen en la icònica imatge dels treballadors de SEGRE sortint amb barca de la redacció, que llavors es trobava a la rambla Ferran. “No vam poder encendre el motor de la barca perquè hi havia cotxes submergits a l’aigua i no els vèiem”, afirma Capdevila, que assegura que una vegada va passar la tempesta els veïns de Lleida van estar netejant els carrers i plantes baixes de fang i restes de la riuada durant més de dos setmanes. “Podria haver estat pitjor”, conclou.

«Va ser un miracle que aguantessin tota la nit a sobre de la teulada»

Ventura Solans

Montferrer i Castellbò

“No ens ho crèiem. Passaven les hores i ells continuaven a la teulada, va ser un miracle perquè estàvem segurs que la força de l’aigua arrasaria la nau.” Així ho recorda Ventura Solans, marit de Maria Castells, una de les cinc persones veïnes de Montferrer que van passar la nit del 7 de novembre pujades a la teulada de la Granja Navas, una explotació d’animals situada al costat del curs del Segre. Recorda que eren les set de la tarda quan la seua dona, tement que podia arribar una avinguda d’aigua, va anar a ajudar els veïns a protegir els porcs. “Va passar tot molt ràpid i a les 8 de la tarda l’aigua ja arribava a la teulada d’uralita de la nau, a uns tres metres d’altura”, assenyala. A les nou del matí del dia 8, un helicòpter francès, mobilitzat “gràcies a les gestions de mossèn Nemesi Marqués, secretari del bisbe d’Urgell”, els va rescatar després d’“una nit de terror”. “Es van salvar de miracle i va ser molt emotiu perquè estàvem tots esperant-los a l’altre costat del riu”, conclou. 

«Vam sortir de casa pujats a una pala mecànica»

Aurora Jové

la Granja d’Escarp

Aurora Jové, veïna de la Granja d’Escarp, als seus 91 anys recorda la riuada del 1982 a la perfecció. L’aigua va inundar els baixos de casa seua, encara que per sort no va arribar als pisos superiors. “La meua filla i la seua família vivien a dalt. Se’n van anar a casa d’altres familiars el diumenge a la nit, quan es va recomanar desallotjar l’avinguda de Lleida”. Aquest carrer, així com els blocs Sant Sebastià, són a la part baixa de la població, a menys d’un quilòmetre de la confluència de Segre i Cinca. L’Aurora i el Josep, el marit, van decidir quedar-se a casa. “No vam voler marxar perquè no pensàvem que la riuada fos tan important. Mai havíem vist res igual, no ho esperàvem per res del món. El meu marit no s’ho creia”, afirma. Cap al migdia de dilluns l’aigua ja havia pujat més d’un metre i la Guàrdia Civil va ordenar el desallotjament. “Un treballador de la gravera va haver de venir amb una pala mecànica per rescatar- nos. Vam baixar al carrer pels nostres propis mitjans, però l’aigua ens cobria fins a la cintura, de manera que vam pujar a la pala i ens vam salvar”, recorda Jové. 

«No ens deixaven travessar el pont de Seròs, però havíem de fer-ho»

Josep i José A. Balcells

Seròs

“Van ser uns dies molt intensos, no hi havia descans.” Josep Balcells i el seu fill, José Antonio, recorden la setmana del 8 de novembre de fa 40 anys com una de les més dures a la seua granja de Seròs, que exploten amb el germà del Josep i el seu fill. Es troba a la ribera del Segre, però a la punta d’un turó a uns seixanta metres d’altura, per la qual cosa no es va arribar a inundar. “Vam haver de travessar el pont quan van anunciar que l’anaven a tallar, dilluns al migdia. L’aigua encara no el cobria i necessitàvem arribar a la nostra granja, que és a l’altre costat de riu del poble, per intentar salvar la vida dels animals en cas que la riuada hagués estat més gran”, indiquen. “El temporal del dia anterior ens va aixecar una part de la teulada, i també l’havíem d’arreglar”, afegeixen. Quan van intentar creuar el Segre pel pont de Seròs, la Guàrdia Civil va provar d’impedir- los el pas. Després d’un breu enfrontament i uns moments de tensió, els agents els van permetre creuar. “Havíem d’arribar a l’altre costat del riu de la manera que fos per protegir el bestiar. En total, vam passar dos nits a la granja. Tot i això, vam tenir bona sort. Altres granges del poble es van inundar completament, i molts animals van morir.” 

«El soroll durant tota la nit va ser aterridor, va ser molt dur»

Miquel Alart

El Pont de Bar

Va ser una de les nits més llargues de la meua vida, el soroll era molt fort, feia molta por, era aterridor”, explica Miquel Alart, veí del desaparegut poble del Pont de Bar, a l’Alt Urgell. Ell tenia llavors 25 anys. Recorda que el diumenge a la tarda dia 7 se’n va anar a ballar a la Sala Guiu. “No parava de ploure i el riu havia crescut, però no era la primera vegada que ho veia i ningú pensava que passaria la desgràcia que va acabar passant”, afirma. A les 21 hores encara era a la Seu i recorda que li van explicar que l’aigua s’havia emportat el pont d’Alàs. “Vaig pensar que la cosa anava de debò i me’n vaig anar cap a casa”, explica. Quan va arribar al poble, tots els veïns s’havien refugiat a la caserna de la Guàrdia Civil, a la part alta del poble, on van passar tota la nit. També van traslladar-hi els animals per protegir-los del perill. “La nit va ser molt dura, de tant en tant baixàvem a la part baixa, amb llanternes, i pel soroll intuíem com l’aigua s’anava emportant les cases una a una”, diu, i afegeix que “la força de l’aigua anava arrancant cases com qui talla trossos de pastís”. De les dotze cases que recorda que tenia el Pont de Bar en van quedar dretes la meitat. La família d’Alart s’havia traslladat temps abans a una casa nova, comunicada amb l’antiga per un pati. “L’aigua va arrasar la casa antiga”, lamenta. La família va haver de mudar-se uns mesos a viure al càmping del Pont d’Ardaix. Altres famílies, recorda, van ser reallotjades al balneari dels Banys de Sant Vicenç. Uns anys més tard, el 1988, el Pont de Bar va renàixer, uns metres aigües avall de l’antic, i es va construir en un punt més elevat