Controlant les allaus

Malgrat que els accidents per allaus no són estranys a la muntanya, les estacions d’esquí vetllen per minimitzar-ne els perills a les pistes mitjançant diferents sistemes de control que permeten desencadenar-les a voluntat. Els pisters són els encarregats de manejar-les. Ho fan a partir de dades recopilades per observadors i processades per centres d’anàlisi com el Centre de Lauegi, a la Val d’Aran, o l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), que elaboren un informe diari i un mapa de riscos.

En el cas de l’estació d’Espot, l’orografia de la qual origina diferents punts crítics d’allaus, l’equip de pisters utilitza explosius quan la capa nival és inestable. Per manejar-los necessiten permís d’armes i el carnet d’artiller. Acostumen a fer-ho quan no hi ha esquiadors en el seu domini i planifiquen la tasca a partir d’un Pla d’Intervenció d’Allaus (PIDA), un protocol que defineix els accessos als llocs des d’on poden portar a terme les explosions que fan de manera manual així com els vessants on poden disparar llances explosives amb un canó de tret pneumàtic Avalancheur, que funciona amb gas comprimit i pot arribar als dos quilòmetres de distància.

Per les seues característiques, Tavascan també disposa d’un canó de tir pneumàtic, però altres estacions utilitzen sistemes diferents que s’adapten millor als seus terrenys. Baqueira, per exemple, provoca allaus en zones de difícil accés mitjançant l’anomenada Daisy Bell, una campana que s’opera amb un helicòpter i que, al punt precís, dirigeix una explosió d’hidrogen, oxigen i gas sobre la neu. Pel que fa a Boí Taüll, ha iniciat tràmits per instal·lar el sistema Gazex en els seus pendents, que permet dur a terme explosions de gas activades per control remot a través de conductes subterranis.