Indemnització de 50.000 € per a un extutelat incapacitat per error

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat la Generalitat a indemnitzar amb 50.000 euros un lleidatà per haver-li diagnosticat per error un trastorn mental pel qual va ser incapacitat judicialment. El tribunal accepta la demanda interposada pel jove després que el Govern rebutgés el dictamen de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, que el 2018 ja va acceptar la reclamació patrimonial al considerar que l’administració no va actuar correctament. Llavors, va fixar una indemnització de 60.000 euros, que el TSJC situa en 50.000 mentre que el reclamant exigia 150.000 euros per danys.

Segons la sentència, la Generalitat va assumir la tutela del reclamant quan tenia 3 anys al patir ell i els seus tres germans una situació de desemparament familiar. Quan en tenia 6, l’administració li va reconèixer un grau de discapacitat del 29% al presentar un “diagnòstic de deficiència mental lleugera”, per la qual cosa va ser incapacitat judicialment quan ja era major d’edat. Dos anys després, ja estant sota la tutela d’una entitat, va ser valorat una altra vegada i els serveis psicològics van arribar a la conclusió que no patia cap discapacitat psíquica, sinó que presentava un important retard ambiental amb dislèxia.

No va ser fins al 2011 quan el reclamant va poder revocar la incapacitat judicial i un any després va iniciar un procés de reclamació contra l’administració per danys, que el TSJC admet per no haver-li diagnosticat ni tractat abans la dislèxia. La sentència encara no és ferma i pot presentar-se recurs.

Pèrdua d’oportunitat per falta de tractament

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya comparteix el criteri de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat al considerar que encara que no pot atribuir-se una negligència a una persona en concret, sí que pot deduir-se que en aquest cas el funcionament de l’Administració ha causat un dany. Així mateix, ho qualifica com a “pèrdua d’oportunitat”, en el sentit que si s’hagués diagnosticat i tractat la dislèxia per l’Administració en l’exercici de les seues funcions tutelars haurien millorat les condicions de vida i les oportunitats d’un desenvolupament personal més ple del menor. Tanmateix, assenyala que no hi ha certesa absoluta del resultat que s’hauria obtingut.En els seus arguments, la Generalitat va assenyalar que el conjunt de mesures que es van prendre en relació amb el reclamant es van prendre “en el marc de la defensa del superior interès del menor” i que es va actuar tot just tenir constància de la situació de desemparament. Així mateix, va assegurar que actualment ha aconseguit integrar-se plenament a la societat gràcies a la seua “capacitat de superació personal”, però també a bona part per l’actuació de l’administració, que va negar haver-li causat cap dany tal com reclamava el demandant.