Qui tem el llop

Mitja dotzena de llops viuen a Catalunya i l’any passat se’n van albirar exemplars a l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà, el Solsonès i l’Alta Ribagorça. L’actual Govern socialista el va incloure el 2021 en la llista d’espècies protegides, la qual cosa impedeix caçar-los a tot Espanya. Per la seua part, el programa electoral del Partit Popular preveu alçar aquesta protecció al nord del Duero.

Aquest és un exemple de les àmplies competències que l’Estat conserva en matèria de Medi Ambient, malgrat compartir-ne part amb la Generalitat. L’Executiu espanyol que sorgeixi de les eleccions del 23 de juliol podrà decidir sobre nombroses qüestions que afecten Lleida: des de fauna salvatge i espais naturals fins a la gestió de les escombraries urbanes. La protecció del llop ha aconseguit l’aplaudiment d’associacions ecologistes i el rebuig d’organitzacions agràries i ramaders de muntanya, contraris també a la proliferació de l’os al Pirineu.

Tanmateix, aquesta no és l’única polèmica relacionada amb la fauna salvatge a Lleida en la qual l’Estat té un paper protagonista. Els agricultors afectats per la plaga de conills reclamen al Govern espanyol que autoritzi l’ús de fosfur d’alumini per controlar la proliferació d’aquesta espècie, que provoca greus danys a cultius a les comarques del pla. La normativa estatal permet utilitzar aquest biocida per evitar que els conills soscavin infraestructures com carreteres i vies ferroviàries, però no per protegir finques agrícoles.La Fundació Biodiversitat del ministeri de Transició Ecològica finança des del 2021 estudis previs per reintroduir vuit exemplars de linx ibèric al nord de l’Urgell i el seu entorn a la Segarra i la Noguera.

Encara no hi ha una data establerta per fer-ho, però no està previst abans del 2024. Les entitats que elaboren aquests estudis proposen incloure en el programa mesures addicionals per controlar la plaga de conills, a fi d’afavorir l’acceptació social del projecte i implicar la població local.Per una altra banda, la caça continua sent la principal mesura per reduir la població de conills. La Generalitat ha declarat l’emergència cinegètica en els municipis afectats i té la competència d’establir cada any els períodes i les condicions de cada temporada de caça.

Tanmateix, l’activitat cinegètica es regeix en última instància per la llei espanyola del 1970. El motiu és que la Generalitat no ha fet fins ara ús de les seues competències per aprovar una llei catalana, tal com han fet la resta de comunitats autònomes per substituir una norma estatal considerada avui dia obsoleta en molts aspectes després de més de mig segle.Un cas molt diferent és el de l’impost als residus que el Govern espanyol va establir l’any passat. La llei estatal va suposar l’eliminació del cànon de residus que la Generalitat cobrava des de feia anys per cada tona d’escombraries dipositada als abocadors de Catalunya.

Només a les comarques lleidatanes recaptava prop de 7 milions d’euros, que invertia a implantar la recollida selectiva d’escombraries i campanyes de sensibilització. El nou gravamen d’Estat es va aprovar malgrat la campanya en contra de l’Executiu català, si bé finalment hi va haver acord perquè la Generalitat el gestioni a Catalunya, no ja com a impost propi sinó cedit. Generalitat i Estat han xocat també en altres qüestions amb implicacions ambientals, com la planificació hídrica i la política energètica.

L’Estat només aporta fins a un 15% del pressupost d’AigüestortesEl Govern espanyol participa en la gestió del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic de Catalunya. L’administració estatal té quatre representants en el patronat del parc, en el qual també tenen presència la Generalitat, ajuntaments, consells comarcals i diferents associacions. Tanmateix, l’aportació estatal al finançament d’aquest espai protegit és una petita part del seu pressupost total: entre 2019 i 2022 només ha suposat entre un 10 per cent i un 15 per cent, segons dades de la Generalitat.

L’Executiu català aporta la resta del pressupost, a excepció d’alguns projectes concrets que reben també finançament de la Diputació. Les memòries anuals del Parc Nacional publicades en els últims quatre anys (l’última és de l’any 2021) destaquen la “dependència financera” respecte a la Generalitat de Catalunya.Des de l’any 2004 s’han plantejat diferents propostes d’ampliació d’aquest espai protegit, si bé cap no va arribar a materialitzar-se. L’ajuntament de la Torre de Capdella ha posat de nou aquesta qüestió sobre la taula, a l’oferir a la Generalitat incloure un total de 2.200 hectàrees del seu terme municipal al Parc Nacional.

La tramitació necessària per dur a terme qualsevol ampliació requereix tant l’aprovació de la Generalitat com del Govern espanyol. De les 40.852 hectàrees de superfície actuals, la gran majoria és de propietat pública: un 49,8 per cent són terrenys municipals, un 44,5 per cent de la Generalitat i el 5,7 per cent restant és de propietat privada.