Capítol 1: Tor, així va començar tot. Els orígens del conflicte entre Sansa i el Palanca

Tor no és un concepte recent ni defineix un lloc remot. La paraula, d’origen iberobasc i que significa turó o muntanya, remet a la fundació en l’etapa preromana d’un poble la història del qual inclou almenys tres mil·lennis, amb una església datada al segle X i restes d’una altra de visigoda, i que se situa a l’ancestral ruta de pas del port de Cabús: de bestiar i de viatgers des de l’antiguitat, de contrabandistes i muntanyencs des de mitjans del segle passat, i, puntualment, d’altra gent, de maquis a la postguerra espanyola i de jueus a la mundial, de hippies a partir dels 90 i, de tant en tant, de personatges amb interès a explotar d’una manera o una altra la muntanya que envolta el poble.

Aristòtil va deixar escrit a la seua Política que “la riquesa consisteix més en el gaudi que en la possessió”. Però, paradoxalment, ja que el filòsof era partidari de la propietat privada i oposat al règim comunal, si alguna cosa apunta la història recent de Tor és que la possessió, o l’ànsia per aquesta, té certa capacitat d’atracció sobre la ruïna.

La propietat de la muntanya de Tor, una mola de 2.600 hectàrees (4.800 amb l’antic sistema de mesurament de la UE) ocupada majoritàriament per un bosc de pi i situada al terme d’Alins, al Pallars Sobirà, porta més de mig segle enfrontant els descendents d’algunes de les tretze famílies que en el seu dia, el 1896, van fundar una societat de copropietaris per evitar que amb el procés desamortizador de la Llei Madoz (1855) pogués passar a altres mans. Amb aquesta se n’hauria anat també qualsevol perspectiva d’explotar la fusta i les pastures i, també, el dret de pas per les pistes i camins, el principal dels quals enllaça a Cabús amb la carretera que porta, ja a Andorra, fins a l’estació d’esquí de Pal-Arinsal.

“Tor és una població d’origen medieval i és en una zona que sempre va ser de passada. Ha tingut interès per la seua situació, per l’explotació de la fusta i per a la transhumància”, explica Jordi Abella, director de l’Ecomuseu de les Valls d’Aneu.

Les restes d’un castell anterior a l’església revelen com d’estratègica és la ubicació, a 1.650 metres d’altitud, a la ruta del Pallars a Andorra, una importància que es va mantenir durant segles. “Hi ha punt de carrabiners”, documenta Ceferí Rocafort al seu Geografia General de Catalunya del 1849, en la qual ressenya 39 edificis i “85 habitants de fet”, mentre Pascual Madoz, en una obra del 1870, cita un parc de “5 cases” i “26 ànimes”. El veïnat no era estable a Tor, cosa relacionada amb la duresa del medi. “És un clima molt fred, i es pateixen reumes aguts i crònics, i moltes inflamacions”, conta Madoz.

Encara que no ha estat aquest l’únic motiu per migrar a Tor. El 1944, quatre famílies es van quedar sense casa al cremar-se en una escaramussa de la Guàrdia Civil i el maquis. I d’altres van optar per buscar-se la vida en altres zones.

A poc a poc, “la duresa de la vida” i algunes “desgraciades vicissituds” com l’episodi dels guerrillers van comportar “el prolongat abandó per alguns veïns dels drets comunitaris, d’una altra part d’escàs contingut per la penúria en si dels seus originaris rendiments”, segons van dictaminar l’Audiència de Lleida el 1981 i el Suprem el 1982. Els veïns se n’anaven, la muntanya no rendia i la societat de copropietaris havia deixat d’operar com a guia de la convivència, en un declivi paral·lel a l’emergència de dos bàndols enfrontats pel domini de la mola. I tot ocorria mentre afloraven factors externs que acabarien tenint una influència nuclear en la recent crònica negra de Tor.

D’una banda, el consum de tabac ros depassaria a partir del 1973 la barrera del 10% a Espanya, i això obria una expectativa de negoci a la línia d’Andorra vista la baixa pressió fiscal que aplicava a aquest gènere. I de l’altra, la faceta turística del desenvolupisme arrelava al Pirineu, amb Baqueira operativa des del 1964 i un primer remuntador ja el 1973 a Arinsal abans de l’explosió dels anys 80.

La muntanya es va convertir en escenari de la delirant competència entre un futur d’esquí que mai va arrelar i la decadència de la fusta i la pastura, amb els veïns liderats per Josep Montané Baró, Sansa, i Jordi Riba Segalàs, El Palanca, com a actors. Encara que, fins on se sap, ningú feia fàstics als peatges del tràfic il·legal de tabac o d’altres mercaderies.

La tensió entre els dos grups, i especialment entre els seus líders, va anar creixent entre “aldarulls i enfrontaments” fins a generar un “ambient d’íntima intranquil·litat i temuts presagis” per “la preexistent situació hostil i tensa entre els bàndols”, segons relaten les sentències del primer i doble crim de Tor, el que va tenir lloc la tarda del 3 de juliol del 1980.

Aquell dia estava al poble l’andorrà Rubén Castanyer, un “home emprenedor però intemperant i autoritari” que el 1976 va tancar un acord amb Sansa i unes altres tres famílies, com a “únics copropietaris vàlids”, per instal·lar a la muntanya una estació d’esquí per 200.000 pessetes anuals més la compra de 200 hectàrees per 27 milions, 25 dels quals ajornats. L’acompanyaven l’exguàrdia civil Dionisio Rodrigo Cuadrón, que solia carregar una pistola sense papers, i l’andorrà Ramón Miró, àlies el guapo.

També estava a Tor aquell dia el Palanca, “persona vehement, de geni viu i dominant”, que havia comprat drets sobre Tor a una tia seua, i Pedro Liñán i Miguel Aguilar, als quals, també en nom de la societat i amb el suport d’altres famílies, havia arrendat “les pastures sobrants i forestals secundàries”.

Tant Liñán i Aguilar, que moririen aquella tarda tirotejats, com Rodrigo i Miró, autors dels trets mortals, encaixen en aquest perfil de pinxos: Castanyer i el Palanca “van buscar o van aprofitar la presència al poble d’homes sense interessos en el condomini perquè la seua presència actués a tall de resguard i protecció”.

La trobada va derivar en una topada en el qual el Palanca i Castanyé van arribar “a les mans”. El promotor va acabar per terra i el ramader, després de rebre un cop de bastó, en una rasa de vuitanta centímetres de profunditat. “Treu la pistola!”, li va cridar Miró a Rodrigo, que “sense temps a reflexionar, empunya l’arma, la carrega i sense solució de continuïtat” dispara a boca de canó a Liñán, que cau malferit. Tot seguit, Miró li clava a Aguilar, que tenia agafat l’andorrà, una garrotada “amb tanta força que trenca el pal”. Quan aquest reacciona i se’n va contra el seu atacant, Miró retrocedeix uns passos, “agafa la pistola” i descarrega dos trets amb els quals Aguilar cau “fulminat”. 

El Palanca fuig amb el seu jeep mentre un dels pistolers fa el mateix cap a Andorra amb el de Castanyer, que amb l’altre guardaespatlles i dos paletes trasllada a Tírvia les víctimes, que arriben sense vida.

Finalment, l’Audiència condemnaria a vuit anys Rodrigo i Miró en la sentència del primer crim de Tor. Quinze anys després moriria ofegat Sansa. I nou més tard els tribunals dictaminarien l’obsolescència de la societat.