Els 'Macondos' del Cinca: El 'Réquiem' de Sender i les 'Calaveres atònites' de Moncada compleixen 50 i 25 anys

En realitat ell mai se’n va anar d’aquests paisatges, sempre els va estar glossant. Se sentia molt identificat amb ells, de sempre”, explica sobre Ramón J. Sender un dels millors coneixedors de la seua biografia i la seua bibliografia, el també periodista Antón Castro.

Alcolea i Xalamera, a la vora del Cinca, sempre van tenir en la literatura de Sender el valor d’un Macondo, el mític lloc on el Nobel Gabriel García Márquez va ubicar Cien años de soledad, La hojarasca i El coronel no tiene quien le escriba, entre algunes de les seues obres principals.El Macondo de Sender cobra valor aquest any amb el cinquantè aniversari de la primera edició a l’Estat del Réquiem por un campesino español, que el novel·lista va escriure el 1950 a Mèxic, on va sortir de la impremta amb el títol de Mosén Millán, el turmentat capellà que, en un híbrid d’ingenuïtat loquaç i de maldat delatora, entrega als feixistes en els primers dies de la seua sublevació del 1936 Paco el del Molino, aquell antic escolà que havia intentat canviar les coses com a regidor republicà.

“Els llums anaven per la muntanya i les ombres, pel saso”, resava el romanç popular sobre l’execució del Paco que cantusseja l’escolà abans de la desolada missa funeral. El saso és, a la vora del Cinca i al mig Aragó, encara que no per a la RAE, que no l’admet, la paraula que descriu els secarrals situats en zones altes, l’oposat a una horta. L’ús d’aquesta paraula és, com les al·lusions a “l’ontina i el romer”, un d’aquells ancoratges de l’escriptor, nascut a Xalamera el febrer del 1901 i mort a San Diego (Califòrnia) el 1982, en un exili de més de 40 anys que va aixecar a finals dels 70, als paisatges de la terra de la seua infantesa.També formen part d’aquests ecos les al·lusions al carasol, el lloc “en la base d’una cortina de roques que donava al migdia” on els grans anaven a xarrar; al safareig del riu, una barreja d’espai de tasques domèstiques i centre social, o a aquell paratge situat “als afores del poble, on ja no hi havia cases, i la gent vivia en unes coves obertes a la roca”, els habitants de les quals, o més aviat les seues precàries condicions de vida, tindrien un pes nuclear en la història.

Sender no es refereix en cap de les seues obres explícitament a Xalamera o a Alcolea, però sí dona pistes de per on es desenvolupaven les històries que escrivia des de Mèxic. “El llogaret era a prop de la ratlla de Lleida, i els camperols utilitzaven de vegades paraules catalanes”, narra.“Sender utilitzava molts elements de la memòria, i l’escenari és clarament Xalamera i Alcolea. Va estar allà molt poc temps, però li va deixar molta empremta. Aquella època va ser absolutament determinant”, anota Castro.

Tant com perquè un lector avesat pugui intuir el perfil de les ripas d’Alcolea i els seus sasos quan segueix les aventures de Billy El Nen per Nou Mèxic a El bandido adolescente o la peripècia de l’Alcàrria de Sabino a El lugar de un hombre, mentre en altres com El fugitivo apareix el castell de Fraga. O com per repartir les seues cendres enre San Diego i el Cinca.Aquest riu, agermanat amb el Segre i remansat pels embassaments de l’Ebre que van engolir Mequinensa fa sis dècades és eix d’un altre Macondo que aquest any compleix un quart de segle, La Vila, que Jesús Moncada recrea en obres com Calaveres atònites, impresa per primera vegada l’any 1999 i que arranca quan arriba al poble amb autobús el nou secretari del jutjat.

Abans que per aquesta obra, els carrers, racons i paratges de la vila que va engolir el pantà van omplir les pàgines d’Històries de la mà esquera (1981), El cafè de la granota (1985), La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997) i, esclar, Camí de sirga (1988), que acaba quan el vell Nelson se sent “navegant sense vaixell, exiliat sense esperança de retorn”, davant de la imatge del seu llaüt destrossat, el naufragi del qual evoca un mode de vida que agonitzava a les riberes del Cinca, el Segre i l’Ebre.L’horta del primer d’aquests rius allotja altres Macondos, com el Saidí que recreen Francesc Serés, el qual a La pell de la frontera assoleix aquest any la primera dècada a les llibreries, i Mercè Ibarz, periodista com Sender i l’obra de la qual La terra retirada arriba a la tercera des de la primera edició a Quaderns Crema.