“Tor no és la fi del món, però ho sembla”: la crònica de SEGRE del 1995, just abans de la mort de Sansa

No és la fi del món, però poc li falta. Avui Tor és un poble fantasmagòric que amaga sota un metre de neu una tempestuosa història de disputes ancestrals i un munt de somnis de futur al voltant d'una estació d'esquí i una ruta internacional amb Andorra. La sentència que resol el litigi per la propietat de la muntanya pot aplanar el camí per fer realitat els projectes, però molts creuen llunyà el final del conflicte.
​

Tor. Municipi d'Alins, Pallars Sobirà. Tradicional ruta de contrabandistes. Població: 20 persones a l'estiu i pràcticament deshabitat a l'hivern. Passat: disputes, lluites, venjances i mort. Futur: una carretera internacional. Ubicació: 1.650 metres d'altura, a cavall entre el Pallars Sobirà i Andorra, al límit de la civilització.

Aquest perfil podria correspondre a qualsevol dels pobles pirenaics descrits pel doctor per l’escriptor Pep Coll en la seva coneguda “Muntanyes maleïdes”. Però la maledicció que envolta Tor i la seva muntanya no té res d'èpica, és absolutament real i sembla cada vegada més actual.

A la Vall Ferrera són molts els que creuen que la recent sentència que atorga a un sol veí, Josep Montané Baró, la propietat de la meitat muntanya i de les seves 4.800 hectàrees de boscos i nevades terres no farà sinó agreujar un vell conflicte desencadenat als anys seixanta i amb dècades d'història jalonades per la truculència de les terres.

El 1869, les tretze famílies que habitaven Tor van formar una inèdita societat de copropietaris per regular l'explotació de la muntanya. Segons les regles d'aquest condomini, la titularitat de les terres corresponia als hereus d'aquestes tretze famílies sempre que siguin veïns del poble, caps de família i tinguin allí la seva propietat a Tor. Una peculiar societat que es va mantenir pràcticament intacta fins a finals dels 70, quan van aparèixer en escena l’empresari andorrà Rubén Castañé amb ambiciosos projectes turístics i urbanístics al voltant de la construcció de pistes d’esquí. A partir d’aquell moment van començar els enfrontaments entre les famílies partidàries del projecte especulatius de l’empresari andorrà, encapçalats per Francisco Sarroca i Josep Montané Baró, i les que, de la mà de Jordi Riba Segalàs, El Palanca, recelaven de les intencions de Castañé perquè volien mantenir l’activitat tradicional de la muntanya, que era l’explotació forestal.
Era l’inici d’una particular guerra amb tots els tints d’un drama de l’Espanya rural i amb els protagonistes més propis dels esperpents teatrals de Valle Inclán. “Són els aires d’Andorra i del Pallars que es barregen a Tor”, diuen a Alins.

“Els oriünds d’aquí són bona gent, tots els mals els van portar els de fora”, asseguren a Tor. Sigui com sigui, els vells ressentiments, els odis i les venjances es van traduir en sang el juliol del 1980, quan dos homes contractats pel Palanca van morir a trets altres dos relacionats amb Castañé. D’aquell homicidi no hi ha res clar. Encara avui, els dos sectors enfrontats s’acusen mútuament d’instigar el crim que va commocionar la Vall Ferrera.

De la mà d’aquests conflictes creix a tota la vall l'aspiració d'aconseguir la seva ruta internacional Llavorsí-Alins-Tor-Andorra amb la construcció d’una carretera a través d’una pista forestal que es va construir a mitjans dels anys 40 i que encara avui és intransitable la major part de l’hivern. Només els més agosarats contrabandistes desafien a la neu per travessar, en tot terreny o en motos de neu, el Port de Cabús. Ara, el somni de la carretera sembla molt més proper que mai. La Diputació ha reactivat el projecte de 1988 i el ministeri d’Obres Públiques, que està actualitzant els estudis, sembla disposat a impulsar l’obra definitivament.