Tor, la romeria de la fi del món

A Tor no passa, bàsicament, res ressenyable. I aquesta calma, reforçada per la quietud del lloc, resulta ser, potser, el principal prodigi amb què topa la variada afluència d’intrèpids domingueros que la fama mediàtica ha encaminat cap a aquest poble del Pirineu. Intrèpids, perquè no deixa de tenir una mica de gosadia menjar-se uns centenars de quilòmetres que acaben amb dotze de pista, la meitat asfaltats i l’altra meitat de terra, per pujar a 1.650 metres d’altitud i fotografiar amb el mòbil el pintoresc poble que irradia la seua atracció a través del plasma de la tele.

“No volem saber-ne res de res, ni de la tele, ni del diari, ni de res. N’estem farts”, comenta, apressada, la Pili, la responsable de Casa Sisqueta, el restaurant que, com el bar de qualsevol poble, opera com a centre neuràlgic del lloc.“Tenim molta feina”, acaba per continuar atenent-lo al mateix temps que, amb aquesta amabilitat tosca que sol generar estupor a l’urbanita i complicitat al rural, assenyala una de les taules. “Es pot dinar embotit o brasa, el que preferiu, i per beure?”, apressa.

Casa Sisqueta està freqüentada. Cau plugim i ve més de gust la calor del foc que el fred del carrer. Mitja dotzena d’andorrans comparteix taula amb un veí. “Som andorrans, però bons. No som contrabandistes. Et posen la fama i ja veus. El mateix que passa amb el poble”, explica la Mercè.

El local mostra una de les paradoxes del poble: el fàstic per les visites conviu amb una activitat intensa, que aquell matí suposa servir mig centenar d’esmorzars i un de sencer de dinars, alguns de reservats un mes abans. També hi ha paradoxa en la mateixa experiència del dominguero, que, atret per una llegenda tan fosca com esquerdada (qui i per què va matar Sansa?), a dalt a un lloc amb pau; o on, en qualsevol cas, la tensió resulta imperceptible.

El local funciona des de fa dècades i la pista és un camí amb tràfec des de fa dotze segles. “Ve molta gent. De baix i per dalt. I molts no paren”, anota la Mercè quan es disposa a iniciar la tornada. “Sempre hi ha gent de passada, i de vegades costa dinar”, afegeix el David, de Sort.

Aquest tràfec continua donant-se, ara intensificat per la ressonància mediàtica dels llibres i programes de Carles Porta, cosa que ha portat els amos a plantejar-se limitar-ne l’accés.

En tot just vint metres quadrats coincideixen els andorrans que no fan contraban i que són clients habituals, un grup de noies que acaba d’iniciar el comiat de soltera d’una d’elles, diversos periodistes i un campió japonès de ciclisme (Tomoya Koyama, que prepara a Andorra la Volta a Portugal) que en menys d’una hora descobreix la força que exigeixen les rampes del port de Cabús i la traça que requereix el maneig d’un porró. 

Fora, al carrer, pul·lulen més ciclistes, més viatgers i més motards, famílies que passegen amb carros de nens, caminants en xancletes i, també, els ocupants d’un cotxe que no anava a Tor però que van haver de parar perquè se’ls va punxar una roda i sabien que a l’espai de la de recanvi no hi havia el que hi havia d’haver, que seria aquesta roda de recanvi.

“Haurien d’afluixar. Es tracta que respectin el poble i ens deixin viure”, explica un dels empleats del restaurant mentre recull llenya per pujar-la. “Si voleu una cervesa us convido, però no parlarem res de tot això”, anota un veí, amo d’una de les vuit cases, tretze o 39, segons quina referència es prengui, que continuen obertes a Tor.