El Segarra-Garrigues arriba al 33% de la seua superfície als quinze anys

El 1935, la Generalitat republicana va traçar sobre un mapa de Catalunya els que va considerar que havien de ser els principals sistemes d’aprofitament dels rius i a Lleida, on 73 anys abans s’havia inaugurat el Canal d’Urgell, va incloure el Segarra-Garrigues.

L’aigua va arribar a la primera finca del nou canal 74 anys després d’aquell Pla Hidràulic. Divendres es van complir 15 anys de l’efemèride. “Havia d’estar acabada el 2013”, recorda Josep Maria Jové, amb referència a la xarxa de distribució de l’aigua, que assumeix la Generalitat i que va començar a construir-se el 2003. Tanmateix, el pla econòmic financer aprovat el 2019 per l’executiu català va fixar la data d’acabament el 2032, després d’assignar 352 milions d’euros per acabar-la.

Si es compleix aquesta previsió, haurà passat gairebé un segle des de la incorporació del Segarra-Garrigues al Pla Hidràulic català i el final de la seua construcció. El canal, l’obra hidràulica més gran a Catalunya en les últimes dècades i en l’actualitat, ha passat en aquests 15 anys sonades vicissituds, com la retallada de la superfície regable després de dos sentències del tribunal de la UE per l’afectació a les aus dels secans de Lleida, la desconfiança inicial dels regants a invertir en l’obra o la pitjor sequera a Catalunya des que se’n tenen dades. No obstant, el Segarra-Garrigues és actualment com una taca d’oli que avança lenta però sense pausa. 

L’últim informe de la conselleria d’Acció Climàtica sobre la situació del canal, del maig passat, indica que actualment està acabada el 97% de la xarxa primària de distribució de l’aigua i el 37% de la xarxa secundària. Fins a 21.756 hectàrees, el 33% de la superfície total, poden regar. D’aquestes, unes 17.000 “tenen conveni firmat”, explica el president dels regants, Josep Maria Jové, cosa que implica que els seus propietaris han firmat el contracte per accedir a les obres i han pagat. D’aquestes, estan regant unes 13.000 hectàrees.

L’adjudicatària de les obres de la Generalitat, ASG, opera actualment en sis punts desenvolupant obres per posar en regadiu 2.357 hectàrees en una quinzena de municipis. Des de la crisi de finals dels 2000 ja no es promouen projectes si no hi ha una adhesió mínima de regants que assegurin la viabilitat de la inversió.

Fa quinze anys, l’esperança que va obrir la nova obra tenia un contrapès en els dubtes que generava quant al preu de l’aigua, que era una incògnita, i l’afectació de les zones d’especial protecció de les aus, que han delmat el projecte. 

En el primer cas, l’interrogant té resposta i el cost del metre cúbic és un dels més elevats. Fa només uns dies es va aprovar que fos per a aquest any de 0,1480 euros en la principal modalitat de pagament, als quals se sumen tres quotes diferents segons la dotació d’aigua (entre 106 i 137 euros per hectàrea). Tanmateix, molts consideren que l’alta tecnificació del reg assegura una despesa més que ajustada a les necessitats de la planta. El projecte contempla la implantació del reg en 64.000 hectàrees, 14.000 estan excloses de l’aigua i unes 6.200, pendents de proves pilot.

Ramon i Pol Torra, primers regants el 2009. Finca Masset, entre Oliola i Vilanova de l’Aguda: «En 2 anys, vaig duplicar el regadiu»

Pol Torra tenia 11 anys quan el seu pare, Ramon, es va convertir en el primer regant del Segarra-Garrigues. Ho va fer amb una finca d’unes 20 hectàrees plantada amb patates. “Al cap de dos anys, vaig duplicar la superfície”, i ja van ser 41 hectàrees de propietat en regadiu. N’explota 20 més de llogades. En unes 8 manté el patatar; en té unes altres 14 amb ceba per a llavor que ven a una empresa holandesa i la resta, amb blat i ordi. “No em vaig atrevir amb panís de primera collita, a l’octubre, perquè no tenia garantia d’aigua” arran de la sequera (els hortícoles sí que van poder regar el 2023). L’obra és cara (uns 6.000 euros per hectàrea) i “l’aigua també”, admet. Però “ha sortit a compte”. Per això el Pol, ara amb 26 anys, ha apostat per seguir els passos del seu pare a la finca.

Josep Planella, regant de Les Borges Blanques: «El que no es regui és inviable»

Josep Planella té finques de fruiters al Canal d’Urgell i fa sis anys, quan l’aigua del Segarra-Garrigues va arribar a les Borges Blanques, no va dubtar a transformar una superfície similar per regar-la del nou canal. Però a la seua zona el projecte no ha convençut gaires: “Va arribar 20 anys tard i ha agafat molta gent molt gran.” Tanmateix, l’última sequera, la pitjor en dècades, ha animat les adhesions, assenyala el Josep: “Els joves collen els pares i aquests pensen: o poso aigua o abandono. Tot el que no es pugui regar és inviable.” Tanmateix, una part de la finca, amb hidrant a punt, està per regar perquè requereix una forta inversió en transformació del cultiu i “no m’atreveixo. Si sortís malament, m’arruïno amb prop de 60 anys. Encara no ho veig”.

Francesc Xavier Albareda, agricultor d’Agramunt: «Les zepes impediran que hi hagi relleu generacional»

“Als Plans de Sió, concretament a prop de les Pallargues, no ens deixen regar res malgrat tenir el canal Segarra-Garrigues a tocar i tenir-ho tot preparat per poder fer-ho (basses, estacions de bombatge...), tan sols falta portar l’aigua a les finques. Veiem passar l’aigua i lamentablement cada any perdem les collites. Hi ha unes 7.000 hectàrees pendents de la prova pilot de reg de suport als cultius tradicionals (per analitzar la seua compatibilitat amb les aus protegides) i no s’està duent a terme.” “Aquesta ja és la tercera campanya consecutiva en què els agricultors d’aquesta zona perden la collita i viuen la situació actual com si es tractés d’una deportació. Al segle passat les deportacions les feien a punta de baioneta i ara el govern les fa ofegant econòmicament a un territori.”“Qui ja té una edat acabarà la seua vida laboral com podrà però no hi haurà relleu, en pocs anys tots aquests pobles quedaran abandonats. Això passa a la zona de la Ribera del Sió però també a Belianes, Preixana, Tàrrega o la zona d’Alfés.” 

“Hi ha moltes hectàrees en les quals cada any es perden les collites perquè no ens deixen regar els cultius tradicionals de tota la vida per la gestió que s’ha escollit fer a la zona zepa. Podríem estar d’acord que una zepa ha de crear un hàbitat que protegeixi i no perjudiqui les aus, però de cap manera en el tipus de gestió actual. Pensem que es podria aconseguir regant almenys els cultius tradicionals: cereal, vinya, ametller i olivera.”“Des del Segarra-Garrigues reclamem poder regar en aquestes zones zepa, almenys, els cultius tradicionals que porten fent tota la vida, fet que permetria als agricultors salvar la collita i respirar una mica.”Esperem que amb un nou Govern hi hagi una nova sensibilitat de cara a les famílies que viuen al territori i a l’agricultura. 

Per sort, això no és el que passa a tot el territori: en algunes zones, l’arribada del canal ha canviat totalment els municipis. El millor exemple és Verdú, on hi ha joves tirant endavant les explotacions, amb molta vinya, pistatxos.. l’aigua dona peu a tot, a diversificar i a produir alhora que ajuda a rejovenir i facilitar el relleu generacional del sector”.