La sequera suposa un gran repte per l'Urgell

El Canal d'Urgell es troba, amb 162 anys, davant del més gran dels reptes: la modernització del regadiu per guanyar eficàcia i estalviar aigua quan el canvi climàtic està qüestionant més que mai les garanties del líquid fins i tot amb pantans. L'extrema sequera de l'any passat ha disparat el guaret fins a més del 10% de la superfície regable.

És el germà gran dels principals sistemes de reg a Lleida, amb permís del medieval Canal de Pinyana, i de Catalunya. Proveeix cultius de prop de 70.000 hectàrees i l’equivalent a unes 25.000 hectàrees més repartides entre proveïments (121), granges (1.790) i indústries (380). Té els seus orígens en les aspiracions de progrés de l’alta burgesia catalana, de la mà de la família Girona, i es va estrenar el 1852. La història del Canal d’Urgell és la història de l’èxit d’un país abans conegut com el Clot del Dimoni, que inclou gairebé tot el pla, i ara, 162 anys després, té davant seu el repte més gran des dels seus inicis: una modernització per la qual clamen tots els qui l’envolten.

Tanmateix, l’elevat cost d’aquesta transformació (més de mil milions d’euros) i l’interrogant sobre com repercutirà en la butxaca del regant mantenen el projecte en suspens, a l’espera que agricultors i administració arribin a un acord sobre el repartiment de costos. Malgrat tot, dimecres vinent se celebrarà l’acte oficial de les primeres obres de l’anhelada modernització: la construcció de tres basses de regulació, a Castellserà, a Juneda i a Penelles amb capacitat per emmagatzemar 1,1 hectòmetres cúbics d’aigua.

Un segle després de la construcció de la infraestructura hidràulica, la SA Canal de Urgel va estrenar el pantà d’Oliana (1959) amb què va guanyar garanties d’aigua en cas de sequera. Quaranta anys després es va inaugurar el de Rialb, quatre vegades més gran, i els agricultors es van acostumar a tenir el subministrament assegurat i amb això els cultius van ser més atrevits. “Abans de Rialb, a tot estirar hi havia restriccions d’aigua a mitjans d’agost i no hi havia tant de panís”, assenyala Jaume Pedrós, regant i síndic de la col·lectivitat de Linyola. Tanmateix, l’excepcional sequera dels últims dos anys, que la Casa Canal no dona encara per acabada, ha deixat un sabor més que amarg entre els regants, que l’abril del 2023 van veure tancar el subministrament per primera vegada en un segle i mig a aquestes altures de la campanya.

El drama agrari (els últims ajuts als afectats per aquella restricció es cobraran previsiblement aquest mes) ha derivat en una transformació de l’organització del reg: del torn a l’hidro. “Abans, simplement donàvem l’aigua i els regants l’agafaven, o no. Ara són ells els que han de fer la comanda abans de divendres perquè els arribi l’aigua la setmana següent”, explica Ramon Calvet, vigilant de l’aigua a Ivars d’Urgell des de fa 30 anys. Tot un canvi de mentalitat per a un regant poc acostumat a l’escassetat.

L’extrema sequera dels últims mesos ha afectat també la previsió de cultius que han dut a terme els agricultors per por que l’aigua no estigués assegurada, malgrat que després de les pluges de primavera i principis d’estiu la Casa Canal podria activar aquest mes el sisè hidro. La prudència ha portat a incrementar les terres de guaret, que amb dades del mes de maig de la mateixa comunitat de regants suposaven un 12,33% de la superfície, davant l’1,94% que implicaven en la campanya del 2022. El motiu pot ser que s’hagin deixat de regar, també, per traspassar l’aigua a una altra parcel·la, o bé que es conreessin més endavant.

Entre la resta, predominen aquest any els cereals d’hivern, amb un 51%, seguits dels arboris, amb un 18,58 per cent i alfals. Un dels reptes, íntimament lligat a la modernització, és la revisió de dotacions de la concessió que porta a terme la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre a tota la conca. El Canal d’Urgell descarta qualsevol variació mentre no es resolgui la modernització.

“Cal arribar a un acord per al finançament de les obres”

Amadeu Ros, president dels regants del Canal d’Urgell, defensa que la comunitat vol arribar a un acord i firmar un conveni amb la Generalitat i l’Estat per definir el finançament de la modernització del regadiu, el cost del qual supera els mil milions d’euros. La llei catalana de regs estableix actualment un percentatge que atribueix als regants el pagament del 30% del cost i la resta, amb càrrec a l’administració. Tanmateix, els regants defensen que es tracta d’una obra d’interès públic perquè suposarà un estalvi d’aigua, vital per contrarestar els efectes del canvi climàtic. A més, afegeix Ros, el cost seria excessiu per als regants i els usuaris del canal no són només agricultors, assenyala, per la qual cosa “cal rebaixar aquest percentatge”, defensa.