El Canal d'Aragó i Catalunya acumula 118 anys d'història

El Canal d'Aragó i Catalunya, que rega 98.000 ha al Segrià, el Baix Cinca, el Cinca Mitjà i la Llitera, acumula 118 anys d'una història en la qual sovint afloren paradoxes com la d'haver estat concebut per “matar la gana” de l'última d'aquestes comarques abans d'estendre's a les altres tres i donar lloc a una 'potència' exportadora d'aliments.

L’aigua és blat, és carn, és llana, cànem, lli, és fruites; no és aigua per apagar la set, és aigua per matar la gana”, va deixar escrit Joaquín Costa a finals del segle XIX amb referència al Canal d’Aragó i Catalunya, del qual va ser un dels principals promotors. Gairebé 120 anys després, aquelles seques estepes que s’estenien pel Segrià, la Llitera, el Baix Cinca i la Cinca Mitjà i que cobreixen el sud de l’interfluvi Cinca-Segre s’han convertit en un focus d’agronegoci que cada any exporta diversos centenars de milers de tones de carn de porc i de vedell, principalment a la Xina i a Itàlia; diverses desenes de milers d’alfals, amb l’Aràbia Saudita i els Emirats com a principals clients, i sengles de fruita les destinacions més habituals de la qual són Alemanya i França, una cosa que no deixa de xocar amb la importació de centenars de milers de tones de panís i soja sense les quals la densa cabanya de porcí i boví de la zona resultaria inviable.

“Ha estat una evolució vertiginosa. Som l’exemple d’una transformació de secà en regadiu que ha evolucionat fins a assolir el ple desenvolupament. Avui s’exporten dos terços de la producció”, explica José Luis Pérez, president de la comunitat general de regants, que destaca l’elevada eficiència de l’ús de l’aigua a la zona regable amb una dotació mitjana de 5.500 metres cúbics per hectàrea i any.

Aquest consum se situa entre el 41% i el 64% del qual presenten els grans sistemes de la conca de l’Ebre com el Canal Principal d’Urgell (9.000), Regs de l’Alt Aragó (8.600), Bardenas (9.300) i Pinyana (13.300). I posa en evidència l’obsolescència dels quatre paral·lels al riu: més de 15.300 a Lodosa i Taüst i de 38.000 al delta. 

Aquesta eficiència, no obstant, té diferents conseqüències, entre les quals en destaquen dos: el guany i la dependència. “En els últims vint anys, quan s’han donat les condicions, la producció s’ha disparat. Estem en un punt molt madur”, assenyala Alberto Gracia, president de la Llotja Agropecuària de Binèfar, que destaca que “la producció supera amb escreix la demanda i la major part del que es produeix va a l’exportació. En depenem”.

El quadre inclou carències susceptibles de transformar-se en oportunitats: “Falta fer el pas d’alimentar ramat a alimentar persones, que és una cosa que arribarà vinculada a la garantia del subministrament d’aigua”, mentre que troba a faltar “una indústria que atregui cultius”.“Cap actor de la zona ho promou, això”, anota. “Les fàbriques de pinso compren tota la producció de cereal. Estem en un cicle de bonança que no estimula la inversió”, afegeix.

Diversos riscos

Per a Óscar Moret, fructicultor, regant del canal i secretari provincial del sindicat Uaga a Osca, “el regadiu s’ha convertit en un gran negoci. El que estem exportant és aigua. Hem convertit la zona en un sistema que transforma aigua en fruita, carn i farratge per vendre’l en altres països”.I això, diagnostica, comporta diversos riscos, entre els quals en destaca dos: la dependència i la debilitat en anys d’escassetat d’aigua, d’una banda, i, de l’altra, l’atractiu que la garantia del seu subministrament suposa per a una agroindústria i uns fons d’inversió la incipient presència dels quals està començant a canviar les estructures i a disparar el preu del sòl.

“Sense el regadiu no existiríem, en això no hi ha dubte, però fa temps que l’aigua no fixa població, i venen unes economies d’escala que es poden carregar l’agricultura familiar” adverteix. Pep Espluga, sociòleg de la UAB, expert en sistemes agroalimentaris i regant, situa el “punt d’inflexió en els anys 90, quan les polítiques agràries deixen d’estar vinculades als mercats locals o regionals i s’orienten a un mercat global caracteritzat per la fluctuació constant i molt sensible a jocs especulatius”. 

“Això es va traduir en un salt endavant només apte per als més forts”, assenyala, que “ha comportat la progressiva eliminació de les petites explotacions i la concentració de la producció en cada vegada menys mans”. En aquest procés ha resultat clau la modernització del regadiu, que esdevé “indispensable perquè els nostres agricultors puguin continuar competint”, malgrat que “a llarg termini pot comportar efectes col·laterals”.