El contraban de tabac es redueix un 82% en una dècada a l'Alt Urgell

El contraban de tabac des d’Andorra ha entrat en declivi després de desplomar-se els marges, i amb ells la rendibilitat, amb què treballaven les colles que durant dècades han introduït quantitats industrials d’aquest gènere pel Alt Urgell, on el tràfic es va convertir en un pilar, avui decadent, de la seua economia informal.

“El contraban de tabac des d’Andorra va molt a la baixa. No té res a veure amb el que passava als anys 90”, explica Meritxell Calvet, delegada de l’Agència Tributària a Lleida.

Les dades d’Hisenda deixen pocs dubtes sobre l’evolució que descriu Calvet: els pics de més de 700.000 euros de valor del tabac decomissat a la duana de La Farga de Moles i voltants el 2013 (740.458 euros) i 2014 (729.601) s’han reduït a una mitjana de 136.170 en els tres anys posteriors als confinaments per la pandèmia.

Això equival a una caiguda de més del 80% en una dècada que inclou alguna altra dada significativa: per trobar registres inferiors als de 2022 (sense incloure el 2020) tant a la duana (56.721 euros) com als seus voltants (42.790) cal remuntar quinze anys enrere, fins 2007 (20.203 i 35.197).

El descens ha estat més gran encara referent al volum d’infraccions, que ha caigut un 85% en deu anys, de les 567 de 2013 a les 88 de 2023.

No obstant, cal tenir en compte que el contraban és, com el narcotràfic, una de les activitats il·legals amb més xifra negra (episodis que no arriben a conèixer les autoritats).

Tanmateix, en aquest cas hi ha consens en què el cotravant de tabac des d’Andorra està en decadència cap al sud i en auge cap al nord.

“Continua passant tabac, però no tant com passava llavors, quan sí que era un negoci,” anota Meritxell Calvet.

Efectivament, el tràfec de tabac en petites quantitats es manté, com indica aquesta mitjana d’alguna cosa més de mitja dotzena d’aprehensions mensuals de partides de poc més de 2.000 euros; és a dir, de menys de quaranta cartrons de Chesterfield o Lucki Strike, 41 de Winston o 45 de Marlboro.

Aquests volums tenen més a veure amb el flux de petites partides de tabac que durant dècades han estat un dels principals vectors d’ingressos informals de les economia familiars del Alt Urgell i la Cerdanya, i en menor mesura el Pallars Sobirà, que amb l’operativa de grups organitzats.

“Ja no deixa marge. I cal tenir en compte que es necessita un matalàs per tornar quan t’agafen. El problema no és tant l’agafada sinó haver de tornar a muntar-ho tot”, explica Rambo, l’àlies sota el qual en el seu dia operava el cap d’una de les principals colles del Coprincipat, ja retirat.

A què respon aquesta retracció? Bàsicament, a l’evolució del diferencial tributari del tabac, que és el component principal del preu d’un producte en el qual el cost de la picadura amb prou feines varia i el caràcter industrial del qual redueix el de l’elaboració. El diferencial el determina la diferent càrrega tributària que li aplica cada Estat, que és el marge amb què treballen els contrabandistes.

Si es tracta de tabac andorrà, aquest marge és, en el cas del Marlboro, de 69 cèntims d’euros a Espanya, 7,06 euros a França i 13,06 al Regne Unit; i per al Chesterfield de, respectivament. 1,60, 8,25 i 13,25 euros. Això explica el col·lapse del negoci des d’Andorra cap al sud i el seu enlairament cap al nord.

“El contraban va clarament a la baixa. Els preus s’han disparat a Andorra, i per a les colles ha deixat de ser rendible. En una intervenció perden el que han guanyat en sis o set mesos”, expliquen fonts policials.

Aquesta reducció de marges amb l’històric principal proveïdor de tabac de contraban del sud d’Europa ha afavorit que altres formats ocupin el buit que s’anava obrint.

Un és l’arribada, per via marítima en contenidors, de paquets de cigarros falsificats fabricats en països asiàtics. L’altra és l’elaboració d’aquests paquets en plantes clandestines en territori estatal, sovint a la vall de l’Ebre, que processen picadura oriental en maquinària importada dels Balcans. En ambdós casos, el paquet que es ven al carrer a quatre euros surt per menys de 50 cèntims: entre dos i cinc vegades el marge que ofereix Andorra.

"En el negoci ja no queda ningú del país"

Un cap de colla ja retirat exposa les claus d’una operativa que movia centenars de milers d’euros cada dia

“Calia estar una mica boig per dedicar-se a això i jugar-te un dia el que valia un pis”, planteja Rambo, que durant anys va dirigir sota aquest sobrenom una de les principals colles de contrabandistes d’Andorra i que ha viscut en persona l’auge, el declivi i la mutació d’un negoci bàsic en la pròspera economia submergida de les comarques pirinenques que envolten el Coprincipat. “No es plantejava com una activitat delictiva sinó com una empresa”, anota.

“En el contraban, que era una forma de vida i una activitat econòmica a Andorra, el Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallats Sobirà, ja no queda ningú del país”, assenyala. “A mesura que es van anar endurint les lleis a Andorra era més difícil trobar gent. El que buscava un sobresou deixava de vindre i s’atansava el delinqüent”, recorda. “El 80% era conèixer el país”, explica: pistes, creus, camins, ports, rius, barrancs, punts d’emboscada, vies de sortida.

Aquest enduriment va arrancar en la segona meitat dels 90, quan la UE va començar a pressionar Andorra amb mesures polítiques i desplegaments policials com l’operació Montaña, perquè elevés la fiscalitat del tabac i reduís el diferencial amb els estats comunitaris.

“50.000 euros de tabac deixaven 4.000 de nets després de pagar el combustible, l’operativa i quinze sous”, recorda. Part d’aquest guany brut se n’anava, a més d’en fiances, a comprar els tot terreny i als tallers que col·locaven la xapa de tres mil·límetres per protegir els baixos, les potents suspensions que ocultaven el seu ús habitual i les emissores, en adquirir la resta de l’equip: motxilles, pales, llanternes, eines, recanvis i, fins i tot, gats hidràulics. “Havies de ser autosuficient, no podies exposar-te a perdre la càrrega per una punxada o una avaria”, recorda.

Eren algunes les colles que operaven a aquest nivell, amb una dotzena o dotzena i mitjana de sous de 300 euros per nit per a conductors i pilots que sortien gairebé totes les nits, incloses les dels dies festius per la previsible, encara que no sempre certa, menor vigilància.

Juntament amb aquest format convivien uns altres dos esglaons de contrabandistes. Un operava sota la forma (legal) del treballador transfronterer, per al qual passar en cada viatge dos cartrons de ros americà, que després anirien a engrossir remeses, convertia en rendible el desplaçament de vint km i 25 minuts entre Andorra La Vella i La Seu al migdia: no es feia, i es fa, només per menjar sinó també per facturar.

La tercera fórmula era la del farceller, joves en forma que cobraven 50 euros per passar a peu per les pistes una caixa de 50 cartrons, i entre 70 i cent euros per dos (la tarifa va arribar a 10.000 i 20.000 pessetes en els 90) per entregar-les a l’empresari passada la frontera. Una variant era la del cotxe de quatre ocupants que carregava a Andorra sis caixes que tres farcellers tornarien al pilot al sud de la muga.

La figura de farceller, dels quals n'hi havia mig centenar en el Alt Urgell i la Cerdanya, té alguna cosa de mite. Els farcells de tela amb un nus màgic van passar a la història en els 80: utilitzaven, en realitat, arnesos manufacturats amb corretges, tensors i tancaments de cinturó de seguretat, per la seua fàcil obertura en cas d’urgència, en els quals s’encaixaven les caixes, sempre folrades de plàstic per evitar el seu deteriorament si s’ocultaven al ras.

Aquests volums de tabac, de centenars de milers d’euros cada dia, sortien dels magatzems de les tabaqueres, una altra peça del sistema que avui és història.

"El contraban és un factor explicatiu del desenvolupament"

Mig centenar de farcellers guanyaven 6.000 euros en una nit en les pistes

El declivi del negoci del contraban, que fa una dècada arribava a injectar en l’economia informal del Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars Sobirà fins 6.000 euros lliures d’impostos en una sola nit i únicament a través del mig centenar de farcellers que operaven a petita escala en la muga, sense incloure el negoci que generaven els salaris dels grups organitzats, ha tingut un clar impacte en l’activitat econòmica

Cap d’aquestes tres comarques no ha estat per a gens aliena a aquesta activitat declarada clandestina, per molt que la seua existència, i el seu pes en l’economia local, hagi estat amb freqüència tractada com una veritat incòmoda per a les elits d’aquestes àrees, uns miraments que no han tingut els estudiosos a l’hora d’afrontar-lo.

“El contraban és un factor explicatiu del desenvolupament socioeconòmic que van assolir les valls pirinenques a la segona meitat del segle XIX”, assenyala el geògraf Joan Capdevila en la seua Història de la delimitació de la frontera hispanofrancesa, en la qual apunta que “mentre aquest es va poder practicar es va poder mantenir un nivell demogràfic alt en comparació amb la població d’altres zones muntanyoses d’Espanya.Entre la segona meitat del XVIII i la primera del XIX va ser l’edat d’or del contraban al Pirineu”, va anotar la UAB fa uns anys en un estudi que data al segle XI “la presència de controls duaners, i origen d’un fenomen que els és intrínsec: el contraban”. “La situació de paradís fiscal d’Andorra, fins 2010 per a la UE, i la seua menor fiscalitat propicien determinades pràctiques il·legals (contraban i evasió de capital)” en el Alt Urgell, va ressenyar aquest estudi.

"D’una manera o una altra, es manté".

“D’una forma o una altra, l’activitat del contraban continua fent-se. Igual que en altres feines la gent s’adapta i modifica sistemes, doncs aquí també”, explica Miquel Àngel Sánchez, hoteler de La Seu i fins fa dos anys responsable de l’Associació d’Hostaleria de l’Alt Urgell. Considera que l’economia submergida continua present “encara que evidentment no amb el volum de fa anys”. “Viure en una frontera té les seues coses bones. Hem de ser conscients que sense Andorra no seríem res”, afegeix.

Dos imatges que narren el canvi d’època i la mutació del negoci

Les dos imatges sota les quals discorren aquestes línies ofereixen, combinades, una precisa descripció sobre el canvi d’època a la frontera andorrana i atansa la mutació del negoci del contraban. A dalt, el desgast d’aquest pi situat al peu d’un dels miradors naturals de la pista de Juberri, que enllaça Andorra amb Arcavell i des d’on es dominen la duana de La Farga de Moles i Civís, roman com a testimoni de la infinitat de guàrdies que els caps de colla han efectuat allà (l’escorça ha anat caient pel fregament dels dits en les estones mortes) per dirigir a la seua gent, autòctona en el 80% dels casos, mentre passava farcells de tabac, en general a trenc d’alba o cap al tard. A baix, un farceller inicia a les tres del migdia l’ascensió del port que porta del Coprincipat a França des de Pas de la Casa. El negoci és ara en mans de caps marsellesos amb, sovint, refugiats de l’est com a peons.