Així va renàixer Mequinensa: “Ens van donar unes cases i hem fet un poble”

La presa de Mequinensa, que tanca l'embassament més gran del riu Ebre, va començar l'estiu del 1964 a negar l'horta i les mines del municipi que li dona nom en un procés que remataria la de Riba-roja i que va engolir una forma de vida abans de crear-ne una altra, en un poble nou, per la tenacitat dels seus veïns de mantenir l'arrelament.

“Ens van donar unes cases i hem fet un poble”, coincideixen Raimundo Riau, José Algueró i Teresa Borbón, veïns de Mequinensa que van viure l’execució de la presa d’aquest nom amb, respectivament, 19, 12 i 7 anys.

Aquest pantà, que va començar a embassar l’aigua de l’Ebre ara fa 60 anys, va negar part de l’horta i del centenar de mines que van arribar a operar al terme. El de Riba-roja, inaugurat el 1969, remataria el procés i acabaria de canviar la vida de Mequinensa, el principal port fluvial entre Saragossa i Tortosa i focus d’una intensa producció minera que donava feina a 3.000 miners i que era traslladada riu avall en llaüts, les característiques embarcacions que va immortalitzar Jesús Moncada a Camí de sirga.Les preses, construïdes per l’empresa pública Enher, van desplaçar més de 5.000 persones, 3.500 a Mequinensa i 1.620 a Faió, en un efecte nociu del desenvolupisme que la historiografia oficial acostuma a defugir.

“Quants anys feia que sabíem que marxaríem? A les cases ningú no feia millores, només es tapaven goteres. El poble anava envellint i es deteriorava sense que sabéssim on viuríem”, recorda Borbón. “Volaven les cases encara que hi hagués gent vivint a les del costat, els nens anaven a l’escola caminant entre runa”, apunta Algueró.El malson es va prolongar durant tretze anys, des de l’inici de les obres l’any 1957 fins a l’estrena de les cases del poble nou el 1970. “Deien que venia una empresa a muntar una presa i no ens ho crèiem, però al final va resultar que era veritat”, recorda Riau. 

“A Enher li interessava que el poble desaparegués. Va ser un temps molt trist, cada dia vèiem marxar alguna família”, anota Borbón.Enher anava expropiant cases i arribava a assumir lloguers, sempre vetant l’accés a la cooperativa que gestionaria la construcció de les cases del poble nou, totes iguals i en carrers batejats amb lletres i números. “Cada família que marxava era un problema menys, Mequinensa era un poble a extingir”, evoca Riau. Enher pretenia inicialment reallotjar al poble vell, a la vora de l’Ebre, només els veïns les cases dels quals resultessin inundades i que decidissin quedar-se, però “la gent s’hi va oposar i no van tenir més remei que indemnitzar tothom i construir el nou” al costat del Segre, assenyala Algueró.

Els 6.378 habitants censats el 1960, en plena voràgine de les obres de l’embassament i amb les mines obertes, als quals s’afegien 3.000 persones flotants més, s’havien reduït a 3.023 el 1970, quan naixia el poble nou.Van ser anys intensos, amb protestes i vagues, amb líders com l’Oncle Josep (Moncada), que el franquisme cessaria pel seu suport als veïns, i amb rius que passaven de fluir a empantanegar-se. “Els llaüts es van quedar allà, flotant, i es van podrir”, recorden, com una metàfora del canvi d’època.