Quaranta anys d'una recuperació històrica: “és Alcampell, en català i en castellà”

“El nom del poble és Alcampell, acabat en doble ele, tant en castellà com en català”, remarca Juan Aurín, alcalde d’un poble que fa 40 anys va ser pioner a recuperar la seua denominació històrica, d’origen català i probable arrel àrab, que durant diversos segles havia perdut la segona “l” final en la nomenclatura oficial, encara que no en l’ús diari.

Aquest procés va començar el 18 d’agost del 1983, quan, acabada d’iniciar la segona legislatura municipal democràtica, l’alcaldessa, Ángeles Blanco, va proposar al ple “el canvi del nom actual del municipi pel d’Alcampell” per “ajustar així la representació gràfica a la tradicional i habitual expressió fonètica dels seus habitants”.

Va tirar endavant per unanimitat, amb el suport dels regidors del PCE (5 regidors), el PSOE (2) i el PAR (2), i dos setmanes després s’imprimia als llibres del programa de les festes patronals.“Va ser el primer acte oficial en el qual apareixia. La majoria del poble no li va donar llavors gaire importància, però després la gent s’ha sentit molt identificada amb el nom”, anota Aurín, que assenyala el seu antecessor i llavors regidor socialista de Cultura, Josep Antoni Chau-vell, l’alcaldessa Blanco i l’històric del PCE Sixto Agudo com els impulsors d’aquesta modificació.

L’ajuntament va començar a partir de llavors a utilitzar-lo de manera oficiosa, ja que l’aprovació oficial tardaria uns anys: la Diputació Provincial li donava el vistiplau el 31 de juliol del 1984, el Govern d’Aragó s’ho prenia amb calma i formalitzava el canvi de nom, via decret, el 23 de gener del 1986, la qual cosa aparentment tancava el procés. Tanmateix, el ministeri d’Administració Territorial i el Govern Civil continuaven demanant papers a mitjans de setembre perquè “no és possible accedir al sol·licitat fins que no es reparin els expressats defectes”. 

Un de cada quatre veïns, 156 de 623, no havia nascut.“Van passar més de quatre anys fins que es va anar normalitzant”, apunta Aurín, preocupat per la incipient castellanització de la paraula entre els més joves, que tendeixen a substituir la doble ele final per una ele simple.

I com es va perdre aquesta última lletra del topònim oficial? “No es pot saber quan es va simplificar la doble ele en ele”, explica Javier Giralt, doctor en Filologia Hispànica, professor a la Universitat de Saragossa i president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que apunta que “el 1495 encara es recull (en documents oficials) Campel, que, malgrat que porta una sola ele, segurament responia a una pronunciació de doble ele; de fet, es manté la forma catalana del nom (el Campell)”. Encara que, alhora, el decret que el 1831 va formalitzar la seua segregació de Tamarit es referia a Alcampell.