Joana Blanch recull la memòria culinària i etnogràfica de les padrines de la Vall de Cardós: “Hi havia més dies que llonganissa”

Ningú es moria de gana, però en moltes cases hi havia més dies que llonganissa. No era possible menjar carn tots els dies, ni de bon tros”, explica Joana Blanch, una jove biòloga barcelonina que treballa com a educadora ambiental a les Planes de Son i que ha recopilat a Menjàvom del que tenívom (Bresca Editorial, 2024) la memòria culinària, i amb ella l’etnogràfica, de les padrines de la Vall de Cardós.

“El menjar, que és la base de qualsevol societat, perquè menjar vol dir viure, ha estat l’excusa, o el fil, per parlar d’altres coses. Però les entrevistes eren obertes i parlaven de tot. Elles deien el que els semblava important, i això era l’important”, recorda.

Elles són bona part (19) de les dones de més de 75 anys de la Vall de Cardós, la memòria de les quals volien preservar els ajuntaments riberencs de la Noguera de Cardós (Lladorre, Vall de Cardós y Esterri de Cardós), que abans que la Joana arribés a la zona (va ser per a un treball de final de màster i allà segueix) ja havien aconseguit finançament i fer alguns passos cap al que ara, amb el suport de l’IEI i del Parc Natural de l’Alt Pirineu, són un llibre i un documental, la part tècnica del qual se’n va encarregar la seua companya Bruna González.

El llibre i la cinta homenatgen les dones “que han mantingut el foc viu de les llars de tots els pobles que es troben entre el Forat de Cardós i el Port de Tavascan, i de Lo Calbo al Pla de Nequa”, on “han estat el pilar de les cases i han estat les encarregades de realitzar i sostenir les tasques imprescindibles per a la producció d’aliments i la reproducció en una economia tradicional basada en l’autosuficiència”, pot llegir-se al Menjàvom del que tenívom (“menjàvem del que teníem”, en pallarès).

I què tenien per menjar a la vora de la Noguera de Cardós entre els anys 30 i la modernitat? “Gairebé tot era natural i autoproduït. Compraven la sal, l’oli i el vi, conreaven cereals i feien el pa. I durant els mesos en què hi havia pocs cultius disponibles, que eren molts, tiraven de conserves, d’embotits i de confitats”, assenyala l’autora, a qui va cridar l’atenció el paper central que tenia el porc a les cases que podien criar-lo.“Conreaven patates que li donaven de menjar al porc”, recorda, mentre menciona un factor clau del llibre i el documental: “Per a mi eren interessants coses que la gent aquí pot donar per conegudes.”

Una va ser l’existència de la col de porc o col de gallina, és a dir, la col d’hivern, una de les hortalisses que millor resisteixen el fred i que es caracteritza pel color fosc i la rugositat de les seues fulles exteriors. “És l’única que no es gela. Les fulles de fora eren per als porcs i les gallines i les de dins es cuinaven amb patata”, anota. A aquest plat se’l coneix allà com a verdura, simplement. “Al trinxat se l’anomenava verdura perquè era l’única verdura que hi havia: col i patata”, afegeix.També la matança del porc, a l’hivern, tenia normes no escrites que remeten al polisèmic més dies que llonganissa: “M’explicaven que un pernil no es començava fins que no estava preparat el següent. Era una forma d’assegurar” la disponibilitat d’una de les principals fonts de proteïna i de greix en els durs hiverns a més de mil metres d’altitud.

“Tot era natural i tot s’aprofitava. Aquests són els dos conceptes clau”, anota, sobre dos trets que amb el temps s’han anat difuminant. “Hi havia un sentit col·lectiu que s’ha perdut”, apunta, mentre repassa les aportacions sobre el cultiu de la terra, sovint comunal, o l’ancestral escala de valors rural en la qual “el nucli era la casa, després anava el poble i després la vall”.